Passa al contingut principal

Monàrquics per un dia?

Temps complexos per a la família reial espanyola, que amaga i s’amaga entre detalls tècnics, sorpreses jurídiques i creacions administratives que haurien de fer enrogir de vergonya més d’un. Amaga i s’amaga, però els veiem la poteta per sota de la porta, i, encara que l’hagin sucat de farina, no ens poden enganyar: no és blanca. Hi ha qui diu, des de l’independentisme estant, que tot això són problemes dels espanyols, com si un anhel fos una realitat, i, d’alguna manera, juguen també a crear situacions amb paraules i fer veure que som on no som. La família reial, i totes les famílies – o no – que prenen el pèl al contribuent ho fan sense tenir en compte la ideologia dels babaus, així que, des de l’independentisme estant, i fins que es digui definitivament el contrari, la família reial és problema de tots. Des de les rebequeries de princesa que fa un cop de porta i se’n va a pastar fang acompanyada d’un sèquit que cal doblar – i pagar -, fins a la de les factures inversemblants, passant pel del bolet al xòfer o pels llocs de treball ben remunerats que algú haurà d’explicar algun dia, o per una desena de giravoltes més, amb combregades, rodes i molins incorporats. Els babaus sabem que tot plegat és un gran fangar, i del Cinca cap a eixent, una bona part dels ciutadans volem trobar solució en un referèndum il·lús o en unes plebiscitàries que s’albiren, si més no, polèmiques. D’alguna manera, o de qualsevol manera, el que volem és fer botifarra a la gran presa de pèl, reial i plebea. A l’altra banda del Cinca, les coses no pinten gaire bé, perquè el cap de la família, un irresponsable constitucional – perquè la responsabilitat dels seus actes és de l’executiu – no té cap intenció de deixar de ser-ho, i els que podrien enviar-li la carta d’acomiadament no estan per aquesta tasca. Pel que fa als babaus d’aquell territori, tampoc no tenen clar que pagui la pena revoltar-se per canviar un irresponsable per un altre – constitucional, esclar. I tampoc no sembla que hi hagi cap alternativa plebea amb cara i ulls que faci vibrar els anhels republicans, que són els més demòcrates de tots, diguin el que diguin. Aquesta nit, però, tots ens fem monàrquics, perquè els reis que arriben, amb vaixell o amb helicòpter, mantenen l’aura màgica de la il·lusió, i, encara que les passejades costin una picossada, les donem per bones. A la fi, porten joguines, mitjons, bufandes, mocadors, algun perfum i molts caramels. Ara bé, que ningú s’enganyi. Els Reis Mags només regnen un dia, i en el país de les meravelles. Així que, sí, monàrquics per un dia, alguns ens hem posat a escriure la carta, virtual o postal, que demana que, a més d’una corbata o una bossa, escampem la boira, que fem nosa i també ens en fan.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua