Passa al contingut principal

Cervell de mosquit

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altre més llarg i avorrit. El mes d’agost acaba, i els dies es fan mica en mica més curts. Una certa melangia s’encomana a l’esperit, que decau com la llum al capvespre, sense sorolls, potser amb un espetec de colors tanmateix silenciós. Les vacances, aquell plec de la vida ordenada d’hivern, han permès temps per al retrobament interior i la conversa amiga o coneguda, sempre presidida per l’emoció o el conflicte ètic, la decepció, la desconfiança i l’exigència als altres d’una exemplaritat que potser no seríem capaços d’assumir en pell pròpia. He tingut temps d’escoltar amb atenció exabruptes contra la classe política - com si això fos un sistema feudal o de castes - de persones que han pagat més d’un servei sense factura, o han aconseguit una subvenció o un subsidi estirant la legislació com si fos un blandiblú. Sé que no hi ha vides exemplars, que això són contes de fades, i que l’ètica no és un estadi beatífic on s’arribi amb xerrameca, sinó un camí farcit de conflictes permanents. Sé també que si alguna cosa defineix el camí de la virtut és el dubte constant, i que els errors i les incoherències conviuen amb els moments de grandesa. La tardor serà tensa, ho sé perquè l’estiu s’ha omplert de senyals sense encriptar, i hi haurà oportunitats per posar a prova la fermesa i la determinació dels molts que volem ser d’alguna manera partícips del futur col·lectiu. Tal vegada tinguem cervell de mosquit, i no sapiguem que aconseguir l’objectiu ens permetrà brillar més, potser més i tot, a canvi d’alguna penyora. O tal vegada només siguem humans, capaços de dubtar i, tanmateix, sense messianismes ni líders il·luminats, prendre la decisió de tancar les oïdes al soroll exterior i mantenir-nos en el camí de la virtut, en la defensa de la veu pròpia, la que no es pot silenciar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua