És diumenge, i veig una altra vegada Pearl Harbor. Històries d'amor a banda, que sempre ajuden a fer relat, les seqüències més colpidores, en el meu cas, corresponen a la reunió del president Roosevelt amb els seus generals després de l'atac dels japonesos a la flota americana destacada a Hawaii.
Roosevelt, disposat a plantar cara. Els generals, que li parlen de totes les conseqüències possibles i negatives de plantar cara. Un dels generals, finalment, pronuncia la frase definitiva, la que treu de polleguera el president: no es pot.
Roosevelt, paralitzat de mig cos des dels 39 anys a causa de la poliomielitis, s'enfada, i, amb gran esforç, s'aixeca de la cadira. No em diguin mai més que no es pot, brama amb fermesa.
Poc després, amb la pel·lícula acabada, la meva filla petita pateix una estona d'incontinència verbal. Primer em demana que li expliqui què és l'IVA. Ho intento. Un full en blanc, dic, val, per exemple, un euro. Si tu fas un dibuix, llavors ja no és un full en blanc, és un dibuix. Si me'l vens, quant val? No sé, diu, molts diners, perquè és com si fos un quadre. Exacte, tu has fet que un full en blanc que val un euro ara valgui molts diners perquè ara és un dibuix. Ho entenc. D'acord, doncs això es diu afegir valor. I cada vegada que tu fas que una cosa tingui més valor, l'Estat et cobra uns diners. Això no ho entenc. Això no ho has d'entendre, això t'ho has de creure, li dic. Doncs això que et cobra l’Estat es diu IVA.
Segueix la incontinència per altres vies, i arribem a tocar un tema punyent. M'explica que guanyar no és tan important. Carai, contesto, doncs a tu t'agrada guanyar, i a mi també. Si t'esforces i guanyes, et poses content. Si, si, diu, però no cal fer burla dels que no han guanyat. Ah, dic, això és una altra cosa. Per això dic, segueix, que guanyar no és tan important. Jo aprofito per ficar-hi la meva. Però si no han guanyat potser és que no s'han esforçat prou, o potser és que, per molt que s'esforcin, no són prou bons en el que volen guanyar. Sí, esclar, diu ella, perquè tots no som bons en tot. Sí, però sempre ens podem esforçar més. I arribem a un acord.
L'èxit, deia Churchill, és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense caure en la desesperació.
Roosevelt i Churchill, dos personatges de la vida política occidental de mitjans del segle xx, eren dos grans tossuts. Entomaven els objectius amb fermesa i no deixaven que els obstacles els fessin defallir. Aprenien a guanyar amb cada pèrdua.
Aquesta és la tossuderia que ens cal, la que ens fa créixer. No l'altra, la pròpia dels que s'encaparren a mantenir una opinió o una visió en contra de les evidències, i no rectifiquen perquè rectificar és, per a ells, sinònim de feblesa.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada