Feia massa temps que no ens vèiem, encara que això no té gaire importància en algunes relacions d'amistat, perquè hi ha bons lligams, d'aquells que no es malmeten per qualsevol detall, com ara la distància. Tot i això, està bé el directe, petar la xerrada, modular la veu, acompanyar-la amb gestos i ganyotes, i sentir el riure franc.
M'explicava que havia canviat de feina, i això és sempre un repte i, per tant, una il·lusió. Continuava en el mateix ram, relacionat amb els llibres.
Jo no he canviat de feina, però també hi havia novetats per compartir. Així que una cosa porta a l'altra, i el comportament de les persones apareix com a tema, o subtema de conversa, i arribem a un punt comú: la relació entre humans i micos.
Les persones tendim a patir de la síndrome del mico babuí, m'agrada dir. I explico que el babuí és un primat que comparteix amb l'ésser humà un parell de característiques – més del 90% de l'ADN també, però com que això passa amb les rates de claveguera, no em sembla gaire edificant -: el mico babuí i l'ésser humà inverteixen poc temps en cobrir les necessitats bàsiques de supervivència i necessiten viure en societat.
El mico babuí és omnívor, és a dir, menja de tot, com nosaltres. Viu en grups grans, normalment de 50 individus, però també pot arribar a superar-ne els 200; llavors es divideix en subgrups, cada subgrup té un líder, i el grup que els formen el lidera un mascle alfa.
Les femelles tenen també una organització jeràrquica, i la jove babuïna ascendirà socialment si compta amb el suport de la mare. El mascle, en canvi, s'ha d'enfrontar als altres mascles per trobar el seu lloc.
Una estructura molt jerarquitzada, amb un dominant que mira de cua d'ull el que li va al darrere, que, alhora, mira de cua d'ull al següent sembla prou equilibrada. Tanmateix, els joves ambiciosos treuen les dents per a aconseguir una millora social que els ha de permetre accés a més femelles o tenir més descendència.
Un mascle ambiciós pot arribar a ser mascle dominant. Però el temps passa, i les forces se'n van. Els més joves es venjaran del vell que els va fer la vida impossible, el torturaran, i, el més probable és que marxi del grup per veure si altres l'acullen, ni que sigui com a pària.
Hi ha, però, mascles estrategues que saben establir bones relacions amb les femelles, i lideren el grup d'una forma menys agressiva. Aquests mantenen el lideratge més temps, i l'envelliment es fa més agradable.
El 2015 s'albira com l'any del caixa o faixa, i en els canvis apareixen aspirants a liderar-los. Entre mascles que es mantenen ferms i generen aliances i mascles alfa ambiciosos que treuen les dents sembla que es troba la història.
Ja veurem com queda el lideratge, i qui és el mico.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada