1984 és més que el títol d'una no-vel·la de George Orwell, on apareix per primera vegada el Gran Germà que tot ho vigila. (El Gran Germà seria dècades després, aquesta història ja la coneixem, un programa tristament exitós).
El mes de gener de 1984, alguns diaris publicaven un resum dels minuts que la televisió pública espanyola havia dedicat l'any anterior al Govern espanyol, i els contrastaven amb el temps dedicat a l'oposició. Poc després, el 1989, van aparèixer els blocs informatius electorals, ara ja no dedicats a propaganda, sinó també a informació electoral.
L'any 1996, el Sindicat de Periodistes de Catalunya va denunciar que els blocs informatius electorals trenquen amb el dret a informar segons criteris periodístics. A partir de llavors, les denúncies són constants, i cada vegada més periodistes es queixen de viure encotillats en un cronòmetre.
Enguany, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha presentat una demanda davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg amb l'objectiu, o la voluntat, d'acabar amb el sistema de blocs electorals.
A mi no m'importa gaire si es fan o no es fan blocs electorals, perquè no els miro massa, més enllà de si un anunci és millor o pitjor (ai, calla, que parlen de blocs informatius). Posats a triar, m'agraden més els debats no electorals, i no dec ser l'única, perquè aquest format ha esdevingut una plataforma per llançar a l'èxit electoral figures sense cap representació política. I, en alguna ocasió, amb tuf d'experiment de comunicació. Com més exigents siguem amb aquests debats, més madurs serem.
Tampoc no em sembla malament que siguin els periodistes els que triïn la informació política. Finalment, hauran de complir amb el criteri de respecte a la pluralitat, i, si la vessen, els podrem demanar explicacions i exigir el compliment d'un codi ètic que hauran de publicar i publicitar, espero i suposo.
Per la nostra banda, el públic, ens assegurarem de formar una opinió pública que no es transformi en opinió de massa. Ens haurem d'informar, haurem de preguntar, exigir plataformes o vies de comunicació per a tenir accés a aquell detall, a aquella concreció que ens ajudi a prendre posicionament sobre una matèria. Podrem utilitzar tots els mitjans disponibles, perquè la televisió, per més que sigui el mitjà més democràtic, no n'és l'únic - que li ho preguntin a l'ex ministre Acebes, que en va tenir prou amb l'11M i una versió oficial que trontollava per totes bandes; o que els ho preguntin a les alcaldesses de Madrid i Barcelona, que hauran descobert que tot no era tan senzill.
Els canvis no són bons ni dolents: depèn d'on ens portin. Si l'eliminació de blocs electorals serveix perquè hi hagi menys cinisme, benvingut sigui. I si serveix perquè el cinisme s'incrementi, sempre podem recordar que el món és rodó, i tot torna, fins i tot la il·lusió.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada