Caigudes de riure

Són les nou del matí. Camino per la Rambla de Catalunya, i veig dues senyores que peten la xerrada mentre travessen per un pas de vianants. M'he fixat amb elles per casualitat, perquè no tenen res d'especial. Quan arriben a la vorera, una d'elles cau a terra, i a les tres se'ns escapa el riure. M'afanyo amb el pas perquè em fa vergonya la reacció, la meva sobretot, mentre la que no ha caigut ajuda la víctima, que diu que està bé. Encara riuen més, esclar, perquè ningú no ha pres mal No hi ha mala intenció en un riure espontani davant d'un accident inesperat sense lesions. Al contrari, forma part de la nostra manera de ser humans. En la dècada dels vuitanta, un programa de cops i caigudes triomfa al Japó i s'exporta al món. Arriba a les cadenes privades espanyoles deu anys després, amb un èxit sorprenent. La gent reia més com més rocambolesca era la caiguda, i si els participants es feien mal, semblava que formés part de la broma. Imagino que fora del Japó era més fàcil fer-ho, perquè la distància és una dimensió important: persones desconegudes, que formen part d'una cultura llunyana, no tenen la mateixa consideració que un dels nostres. Així que un munt d'espectadors reien sense substància amb el bony d'un nen, o amb els ais de tot un home. Semblava que haguessin reviscolat els moments d'hilaritat col·lectiva amb un pastís estimbat a la cara, quan el cinema havia de dedicar tot l'esforç a la imatge. Gibbon va ser un historiador britànic que va deixar a la posteritat un estudi sobre l'ascens i la caiguda de l'Imperi Romà que, més enllà del contingut, és rellevant per la metodologia. Amb el permís de Gibbon, he associat sempre la caiguda de Roma amb el Calígula de Camus, que volia que brollés el riure del patiment. Aquests dies ha caigut més d'un amb alguna empenta, i espectadors amb salivera reien perquè els trobaven llunyans, no formaven part dels seus. Tal vegada, sense saber-ho, es confabulaven amb l'emperador boig. Diuen que les hienes inferiors, les de l'escalafó baix en la jerarquia gregària, riuen com a forma de protesta amenaçadora. Les hienes dominants les deixen menjar perquè callin i no alertin amb el soroll als depredadors que podrien endur-se un banquet que volen per a elles. Hi ha un riure fals i un riure alliberador. No pot ser veritable riure el que ens provoquen les pessigolles, i és alliberador l'humor que fa que el camperol deixi de témer el dimoni, en una interpretació lliure de les paraules d'Umberto Ecco a El nom de la rosa. Arribo a lloc, i ja no ric. Fa estona que m'ha passat la reacció espontània, incontrolada, davant la caiguda de la pobra senyora, que ja deu ser vés a saber on. Ara penso en les caigudes, quin mal que fan. I com més alt puges, pitjor.