Passa al contingut principal

La vida en colors

He acabat l'any amb colors, i podria dir que això m'ha permès encetar-ne un altre amb l'arc de Sant Martí a les pupil·les. A mitjans de desembre, vaig assistir a un taller sobre perfils personals com aquell que diu de rossegons, carregada de desgana i escepticisme, i em vaig emportar cap a casa una manera diferent de mirar. Només acabar les dues jornades, em semblava que les persones eren vermelles, blaves, grogues o verdes, una combinació de colors i una inclinació a la preferència cromàtica a l'hora d'enfrontar-se a la vida. La culpa és d'una empresa escocesa que va desenvolupar un sistema de coneixement i autoconeixement sobre els comportaments de les persones, el llenguatge verbal, el no verbal i la disposició del seu entorn semblant a la col·lecció de sèries de Pantone. Des de llavors, imagino als personatges públics com si fossin material de dibuix de primària, i jo, una nena amb llapis a les mans. Blau. Persones que s'ho pensen molt abans d'actuar, que s'asseguren de la precisió de la informació, i de disposar de totes les dades abans de fer-ho. Mantenen un punt de vista objectiu i, d'alguna manera, distant. Valoren la independència i l'intel·lecte. Vermell. Persones actives, amb determinació, i, fins i tot, obsessió pels resultats. Amb els altres, són directes, sense contemplacions. Groc. Són entusiastes, i busquen companyia de gent. Necessiten ser inclosos en les decisions, i que se n'apreciïn les contribucions. Verd. Miren el món amb els ulls dels valors, els seus. S'estimen més les decisions que respecten les persones, i cerquen harmonia i profunditat en les relacions amb els altres. Imagino una assemblea deliberativa com una bandera multicolor, amb caps que pensen, altres que senten, uns ocupats en com acabarà la cosa, altres perquè hi hagi bon rotllo sobretot. Uns amb dades a la mà, altres amb emocions i sentiments. Alguns amb arguments, altres amb badalls a veure si s'acaba d'una vegada. Aquí l'ètica pràctica, allà l'ètica teòrica, més enllà una llàgrima d'emoció, i a la vora un silenci expectant. La veritat, si l'empresa escocesa ha trobat que la percepció del món és individual i respon a combinacions dels quatre colors, i a sobre té raó, vull dir que la cosa funciona i dóna resultats, la pregunta que em ve al cap és com ens ho hem fet per a arribar mai a un acord. Tal vegada el quid de la qüestió estigui en la manera en què percebem l'acord a què hem arribat. Per a alguns, serà la decisió més encertada d'acord amb la informació i les dades existents. Per a altres, serà la que doni millors resultats. Per als tercers, la que generi més bon rotllo en l'equip. I per als que resten, la que es troba més d'acord amb els principis fonamentals de preservació del dret de les persones a ser tingudes en compte. No m'estranya que ens passem tant de temps abans no acordem res.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua