Rosalind Franklin va ser una investigadora anglesa de primer nivell. Parlava de manera directa, mirava als ulls amb impaciència i treballava de forma incansable. El 1953, el seu col·lega Wilkins, tímid, de poques paraules i amb tendència a evitar el contacte visual, va ensenyar a James Watson la fotografia 51, una imatge que va prendre amb raig X l'equip de Franklin i que confirmava l'estructura de doble hèlix de l'ADN.
Wilkins i Franklin no es portaven bé. És probable que Franklin menystingués a Wilkins, i se sap que Wilkins l'acusava d'actuar amb aires de superioritat.
El cert és que James Watson i Francis Crick van aconseguir l'informe confidencial de Rosalind Franklin sobre el model helicoidal, i van publicar, juntament amb Maurice Wilkins, els avenços que apuntava Franklin.
L'any 1962, Watson, Crick i Wilkins van rebre el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina, i no van fer cap esment a Rosalind Franklin, que havia mort 4 anys abans.
Hem de dir que aquesta història bruta és prou coneguda, i la tasca de Franklin, respectada entre la comunitat científica.
Francisco Nicolás Gómez, estudiant de Dret, va ser detingut l'any 2014 per falsedat, estafa i usurpació d'identitat. Intel·ligent, amb do de paraula, feia gala dels contactes d'alt nivell que tenia, i va ser vist i fotografiat en companyia de personalitats de relleu en la política espanyola.
Alicia Esteve va ser durant sis anys Tania Head. Afirmava que havia sobreviscut als atemptats de l'11S a Nova York. Les suposades vivències durant l'atemptat la van portar a aparèixer en nombrosos mitjans de comunicació, i va acabar presidint l'Associació de Supervivents del World Trade Center. L'any 2007, el New York Times va descobrir la farsa d'aquesta barcelonina.
Aquests són alguns casos d'impostura o falsedat en el comportament que han fet el salt i s'han fet públics. N'hi ha més, molts més, que viuen al costat nostre, a la feina, a l'escola o al barri. Són els impostors.
Com els podem detectar? Francament, si ens hem de refiar dels exemples il·lustres que he compartit, ens resulta difícil.
Els experts en comportament faciliten pistes, com ara fixar-nos en la manera d'actuar. Els impostors són més proclius a no parlar en públic, perquè s'estimen més els petits grups. Esmenten més aviat els triomfs que no els fracassos, eviten la intimitat i no aprofundeixen en les converses. Aduladors selectius, no són amics de parlar de com se senten, i tendeixen a dividir els grups. Cal dir també que esmercen la major part de l'energia en ser impostors.
El comú dels mortals pateix l'impostor en el lloc de treball. Franklin és un dels exemples més colpidors, i també ho és la reacció que va tenir: va seguir treballant, tot i saber que li estaven prenent el pèl.
Si algú volia una poció per desfer-se d'aquell personatge que té massa a la vora perquè sigui divertit, he de dir que només compto amb la solució Rosalind.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada