Si creia que coneixia amb profunditat el racó preferit de casa, el bany, anava ben errada. Hi ha milers de petits detalls que se m'escapen, i que la convivència descobert. Recordo el primer dia, quan ens vam conèixer, només de veure'l, vaig saber que havia de ser meu, i si algú hagués preguntat la raó, no hagués pogut desenganxar els llavis per respondre alguna cosa amb sentit. Confesso que encara avui tinc dificultats per explicar res més que m'hi sento atreta sense remei.
Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d'amor recíproc i de passió desenfrenada.
Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s'hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un matí de dimecres i vaig trobar la tapa del vàter trencada, tota la bellesa que desprenia poques hores abans es va tornar lletjor de cop. Una esquerda negra que travessava la ceràmica d'ivori ocupava l'espai que, fins llavors, era ple de frescor i vitalitat.
Confesso que vaig plorar amargor. Potser hi ha qui em retregui un excés de sensibilitat estètica, o escatològica, però no puc evitar les llàgrimes, ni vull, per fals pudor, negar-les. La tapa del vàter era preciosa, i aquesta esquerda que s'obria entre els dos formava un abisme que em produïa vertigen.
Vaig decidir que no podia dedicar-me als laments durant gaire temps, així que em vaig vestir i vaig sortir decidida a comprar una tapa nova. I aquí va començar un periple ple de dubtes, desventures i maleficis que ens ha allunyat, al bany i a mi, de manera que, a hores d'ara, ja no estrenyo l'entrecuix per alleujar-me a casa, a hores d'ara entro en qualsevol lavabo públic.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui va ser el cafre que va amagar que l'amor no és etern? Ni tan sols amb un bany? És que la lleialtat, no ja la fidelitat, tenen data de caducitat tan primerenca? Encara no feia un any que estàvem junt i ja érem dos desconeguts!
Vaig visitar una botiga darrere d'una altra, en unes em van demanar un esquema del vàter, en altres, a més, el diàmetre del cargol que ajusta la tapa, en cap ni una hi havia tapes d'ivori. Dona, deien, és que vostè parla d'una tapa original, i jo només en tinc d'universals, estàndards, i jo em desfeia en una amargor cada cop més gran.
Finalment, em vaig decidir per una tapa qualsevol, de color blanc. M'ha costat d'ajustar-la, es mou una mica quan m"assec, i el bany gairebé no m'estimula. Faig pipí aquí i allà, llenço lleixiu sense marca, i, de mentre, he envellit. No sóc la mateixa, ja no, ni ell tampoc.
Tal vegada algun dia trobi un altre bany i m'enamori com si fos la primera vegada, un bany que retorni el somriure als matins, tal vegada existeixi, o tal vegada no, vull mantenir l'esperança, perquè no sé si podré suportar que els anys passin plans i avorrits.
En algun lloc s'ha de pixar, em diuen les amigues per consolar-me. I jo sospiro...
Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d'amor recíproc i de passió desenfrenada.
Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s'hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un matí de dimecres i vaig trobar la tapa del vàter trencada, tota la bellesa que desprenia poques hores abans es va tornar lletjor de cop. Una esquerda negra que travessava la ceràmica d'ivori ocupava l'espai que, fins llavors, era ple de frescor i vitalitat.
Confesso que vaig plorar amargor. Potser hi ha qui em retregui un excés de sensibilitat estètica, o escatològica, però no puc evitar les llàgrimes, ni vull, per fals pudor, negar-les. La tapa del vàter era preciosa, i aquesta esquerda que s'obria entre els dos formava un abisme que em produïa vertigen.
Vaig decidir que no podia dedicar-me als laments durant gaire temps, així que em vaig vestir i vaig sortir decidida a comprar una tapa nova. I aquí va començar un periple ple de dubtes, desventures i maleficis que ens ha allunyat, al bany i a mi, de manera que, a hores d'ara, ja no estrenyo l'entrecuix per alleujar-me a casa, a hores d'ara entro en qualsevol lavabo públic.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui va ser el cafre que va amagar que l'amor no és etern? Ni tan sols amb un bany? És que la lleialtat, no ja la fidelitat, tenen data de caducitat tan primerenca? Encara no feia un any que estàvem junt i ja érem dos desconeguts!
Vaig visitar una botiga darrere d'una altra, en unes em van demanar un esquema del vàter, en altres, a més, el diàmetre del cargol que ajusta la tapa, en cap ni una hi havia tapes d'ivori. Dona, deien, és que vostè parla d'una tapa original, i jo només en tinc d'universals, estàndards, i jo em desfeia en una amargor cada cop més gran.
Finalment, em vaig decidir per una tapa qualsevol, de color blanc. M'ha costat d'ajustar-la, es mou una mica quan m"assec, i el bany gairebé no m'estimula. Faig pipí aquí i allà, llenço lleixiu sense marca, i, de mentre, he envellit. No sóc la mateixa, ja no, ni ell tampoc.
Tal vegada algun dia trobi un altre bany i m'enamori com si fos la primera vegada, un bany que retorni el somriure als matins, tal vegada existeixi, o tal vegada no, vull mantenir l'esperança, perquè no sé si podré suportar que els anys passin plans i avorrits.
En algun lloc s'ha de pixar, em diuen les amigues per consolar-me. I jo sospiro...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada