Passa al contingut principal

Somnis atrapats

Un amic meu amenitza l’estona amb una teoria sobre les relacions de parella i les ideologies. Deixo que s’esplaï sense interrompre’l amb detalls insignificants, com ara què carai té a veure la política amb el festeig, perquè entraríem en l’acudit fàcil, i l’escolto amb atenció.
És més senzill, diu, tractar amb una dona conservadora que amb una de progressista. Quan la conservadora s’enfada perquè has sortit amb els amics, li compres un anell o un ram de flors, i, amb una mica de sort, no cal ni portar-la a sopar, ja se li ha passat. La progressista, en canvi, continua, es passa el dia discutint, i si li fas un regal, encara s’empipa més i, a sobre, disposa de més munició.
Ho deixo córrer i no li porto la contrària. Em ve de gust, que consti, però s’acaba de separar i té necessitat de filosofar una mica.
El dia és agradable, i el so de les paraules s’esvaeix en una remor acompanyada de soroll de trànsit. Com que caminem, puc deixar barra lliure al cap, que se’n va uns mesos enrere.
Era un diumenge al migdia, i havíem anat a passar el dia a Osona. Per dinar, vam seure en una casa de menjars amb brasa. Una mica cansats de la caminada del matí, miràvem la carta amb certa parsimònia. Les nenes enredaven el just per no destorbar, i el meu home i jo aprofitàvem aquella mena de pau familiar per escoltar converses dels veïns. (No es fa, ja ho sé, però tots caiem en la temptació de parar l’orella, som així, humans).
A la meva esquerra, quatre senyores. Una d’elles explicava que el seu marit era al sofà, mirant la tele, quan ella va agafar impuls, i, tot d’una, li va dir: em vull separar. “I agafa i em diu: vols callar i deixar-me veure el partit?” Tenia raó, va dir el meu home, a veure si li venia d’una hora!
Al despatx, la persona encarregada de la neteja m’explica per desena vegada que es vol separar del seu marit, però que no els surten els comptes, així que continuen amb una vida d’ofec mercantil.
L’any 2009, – no tinc a mà res més nou - es van registrar a Catalunya 19.478 actes de divorci, separació i nul•litat. La major part dels protagonistes d’aquestes xifres tenien entre 40 i 49 anys, i portaven 20 anys o més junts.
Ara fa uns dies, es va estrenar el documental Somnis atrapats, de l’Anna Teixidor i en Marc Faro. Explica com viuen la crisi un grup d’immigrants que van arribar a Catalunya amb l’esperança d’un futur millor, i el seu somni va quedar atrapat, a voltes amb decisions preses a contracor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua