Passa al contingut principal

Empresonada

Imagino algú que ha sortit a comprar el diari, cap a les 10, perquè és diumenge, i no cal matinar. A casa, espera un esmorzar relaxat, acompanyat de la lectura dels titulars i alguns articles que criden l’atenció. Al costat, a la taula amanida amb cafè i torrades, algú altre fa un cop d’ull al suplement dominical. Després intercanviaran lectura.
Penso en algú assegut al sofà, que passa fulles mentre algú altre prepara un dinar de festa, perquè és diumenge i s’ha de notar en alguna cosa.
Estic gairebé segura que hi ha qui ha deixat el diari fastiguejat perquè els néts, vinguts de Barcelona ara que s’ha acabat el curs, no paren de fer nosa. Troba a faltar el silenci de l’hivern, encara que també hagi de confessar que se li fa etern el temps sense la canalla.
Al taulell del bar, amb una gota de greix i tantes empremtes que ni la científica més televisiva pot desxifrar, segur, hi ha una revista que descansa al costat de la premsa del dia i espera un nou lector de pas.
Hem deixat enrere la trajectòria fins al zènit del sol sobre el Tròpic de Càncer, i ara toca declinar fins al de Capricorni. Potser fins a finals d’estiu no ho sapiguem, però ens hem orientat a la tristor del dia quan languideix.
Penso en tot això des de l’aïllament no volgut, des de la impotència i, en certa manera, la resignació que m’imposo. Sóc entre reixes. La presó a què m’ha condemnat un tribunal histriònic és més dura del que em podia imaginar, i això que estava anunciada.
Vaig arribar a Solsona divendres, per Sant Joan. Em vaig quedar sense revetlla, però tampoc no té gaire importància, perquè tret de la coca i el cava, la resta no m’interessa. En Ferran Rella havia preparat un programa atractiu, amb caminades, visites culturals, esglésies i àpats en companyia de bona gent, alguns coneguts i altres no: el veí de dalt, en Llorenç Capdevila, Yolanda Arrieta, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé i Miguel Santolaria. Tots havíem de pagar el peatge de presentar un escrit a un tribunal presidit per l’admirat i, tanmateix, estimat Ramon Sistac, i format també per Miquel Pueyo, Miquel Viladegut, Pep Coll i Andreu Loncà. Si el tribunal trobava l’escrit prou digne, l’escriptor era alliberat de la presó del Capolatell. En cas contrari, s’imposava el càstig de la humiliació pública.
Havia de ser un divertimento, una posada en escena que permetés el riure i la complicitat, i aquí em trobo, empresonada entre esperits napoleònics, fills d’una altra pàtria, que anhelen París com jo ansio tornar a Barcelona, a les meves rutines, a la meva vida, escandalosament rutinària.
Vaig arribar divendres des de Fraga a Solsona, a la Trobada d’Escriptors al Pirineu, i m’hi he quedat. Ara tots tornen al cau i jo em quedo amb els fantasmes. Tan malament ho vaig fer?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua