Imagino algú que ha sortit a comprar el diari, cap a les 10, perquè és diumenge, i no cal matinar. A casa, espera un esmorzar relaxat, acompanyat de la lectura dels titulars i alguns articles que criden l’atenció. Al costat, a la taula amanida amb cafè i torrades, algú altre fa un cop d’ull al suplement dominical. Després intercanviaran lectura.
Penso en algú assegut al sofà, que passa fulles mentre algú altre prepara un dinar de festa, perquè és diumenge i s’ha de notar en alguna cosa.
Estic gairebé segura que hi ha qui ha deixat el diari fastiguejat perquè els néts, vinguts de Barcelona ara que s’ha acabat el curs, no paren de fer nosa. Troba a faltar el silenci de l’hivern, encara que també hagi de confessar que se li fa etern el temps sense la canalla.
Al taulell del bar, amb una gota de greix i tantes empremtes que ni la científica més televisiva pot desxifrar, segur, hi ha una revista que descansa al costat de la premsa del dia i espera un nou lector de pas.
Hem deixat enrere la trajectòria fins al zènit del sol sobre el Tròpic de Càncer, i ara toca declinar fins al de Capricorni. Potser fins a finals d’estiu no ho sapiguem, però ens hem orientat a la tristor del dia quan languideix.
Penso en tot això des de l’aïllament no volgut, des de la impotència i, en certa manera, la resignació que m’imposo. Sóc entre reixes. La presó a què m’ha condemnat un tribunal histriònic és més dura del que em podia imaginar, i això que estava anunciada.
Vaig arribar a Solsona divendres, per Sant Joan. Em vaig quedar sense revetlla, però tampoc no té gaire importància, perquè tret de la coca i el cava, la resta no m’interessa. En Ferran Rella havia preparat un programa atractiu, amb caminades, visites culturals, esglésies i àpats en companyia de bona gent, alguns coneguts i altres no: el veí de dalt, en Llorenç Capdevila, Yolanda Arrieta, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé i Miguel Santolaria. Tots havíem de pagar el peatge de presentar un escrit a un tribunal presidit per l’admirat i, tanmateix, estimat Ramon Sistac, i format també per Miquel Pueyo, Miquel Viladegut, Pep Coll i Andreu Loncà. Si el tribunal trobava l’escrit prou digne, l’escriptor era alliberat de la presó del Capolatell. En cas contrari, s’imposava el càstig de la humiliació pública.
Havia de ser un divertimento, una posada en escena que permetés el riure i la complicitat, i aquí em trobo, empresonada entre esperits napoleònics, fills d’una altra pàtria, que anhelen París com jo ansio tornar a Barcelona, a les meves rutines, a la meva vida, escandalosament rutinària.
Vaig arribar divendres des de Fraga a Solsona, a la Trobada d’Escriptors al Pirineu, i m’hi he quedat. Ara tots tornen al cau i jo em quedo amb els fantasmes. Tan malament ho vaig fer?
Penso en algú assegut al sofà, que passa fulles mentre algú altre prepara un dinar de festa, perquè és diumenge i s’ha de notar en alguna cosa.
Estic gairebé segura que hi ha qui ha deixat el diari fastiguejat perquè els néts, vinguts de Barcelona ara que s’ha acabat el curs, no paren de fer nosa. Troba a faltar el silenci de l’hivern, encara que també hagi de confessar que se li fa etern el temps sense la canalla.
Al taulell del bar, amb una gota de greix i tantes empremtes que ni la científica més televisiva pot desxifrar, segur, hi ha una revista que descansa al costat de la premsa del dia i espera un nou lector de pas.
Hem deixat enrere la trajectòria fins al zènit del sol sobre el Tròpic de Càncer, i ara toca declinar fins al de Capricorni. Potser fins a finals d’estiu no ho sapiguem, però ens hem orientat a la tristor del dia quan languideix.
Penso en tot això des de l’aïllament no volgut, des de la impotència i, en certa manera, la resignació que m’imposo. Sóc entre reixes. La presó a què m’ha condemnat un tribunal histriònic és més dura del que em podia imaginar, i això que estava anunciada.
Vaig arribar a Solsona divendres, per Sant Joan. Em vaig quedar sense revetlla, però tampoc no té gaire importància, perquè tret de la coca i el cava, la resta no m’interessa. En Ferran Rella havia preparat un programa atractiu, amb caminades, visites culturals, esglésies i àpats en companyia de bona gent, alguns coneguts i altres no: el veí de dalt, en Llorenç Capdevila, Yolanda Arrieta, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé i Miguel Santolaria. Tots havíem de pagar el peatge de presentar un escrit a un tribunal presidit per l’admirat i, tanmateix, estimat Ramon Sistac, i format també per Miquel Pueyo, Miquel Viladegut, Pep Coll i Andreu Loncà. Si el tribunal trobava l’escrit prou digne, l’escriptor era alliberat de la presó del Capolatell. En cas contrari, s’imposava el càstig de la humiliació pública.
Havia de ser un divertimento, una posada en escena que permetés el riure i la complicitat, i aquí em trobo, empresonada entre esperits napoleònics, fills d’una altra pàtria, que anhelen París com jo ansio tornar a Barcelona, a les meves rutines, a la meva vida, escandalosament rutinària.
Vaig arribar divendres des de Fraga a Solsona, a la Trobada d’Escriptors al Pirineu, i m’hi he quedat. Ara tots tornen al cau i jo em quedo amb els fantasmes. Tan malament ho vaig fer?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada