Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol.
El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat.
Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó un element bàsic de la taula que arriba a definir el caràcter d’un país, no és, tanmateix, ancestral. El cuiner d’Alguaire Josep Lladonosa explica que la primera documentació de la presència de pa amb tomàquet a les nostres cases és del segle xviii. El gastrònom i escriptor de Mataró Nèstor Lujan ho concreta més, i situa la primera referència escrita el 1884: “Lo que menjàrem certa nit | ço és pa amb oli amanit | amb tomaca, e bon profit, | s’ha fet de moda... | Madama Adam n’ha menjat | Judit Gautier molt li ha agradat | e fins la gran Sarah Bernart | s’ha fet la llesca”. Són versos que imiten un català antic, escrits al comte de Foixà des de París pel periodista i escriptor Pompeu Gener.
Per fer un bon pa amb tomàquet, cal una llesca de pa de pagès fred, d’un centímetre de gruix, tallada amb un ganivet de serra.
El tomàquet ha de ser de penjar, de secà, perquè deixa anar el suc necessari. En trobarem de varietats autòctones i híbrids. Els primers tenen més gust i es poden conservar fins a sis mesos en un lloc fresc i sec (mai a la nevera!), encara que els altres els veiem vermells, més grans i brillants: no ens enlluernem!
El tomàquet s’ha de tallar de costat i s’ha de fregar amb moviments circulars per la crosta del pa, així es trenca la carn i s’unta la molla sense desfer-la. Només se suca una banda de la llesca, així la llengua nota el pa a baix i el tomàquet a dalt. Hi ha qui manté que cal sucar les dues bandes del pa, però això són coses de famílies i cases.
Amanim amb un pensament escàs de sal i un raig d’oli d’oliva verge extra de Les Garrigues, fruitat, suau i amb un punt dolç.
Acompanyem el pa amb tomàquet amb el que ens vingui de gust, i gaudim de la tertúlia a la fresca.
El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat.
Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó un element bàsic de la taula que arriba a definir el caràcter d’un país, no és, tanmateix, ancestral. El cuiner d’Alguaire Josep Lladonosa explica que la primera documentació de la presència de pa amb tomàquet a les nostres cases és del segle xviii. El gastrònom i escriptor de Mataró Nèstor Lujan ho concreta més, i situa la primera referència escrita el 1884: “Lo que menjàrem certa nit | ço és pa amb oli amanit | amb tomaca, e bon profit, | s’ha fet de moda... | Madama Adam n’ha menjat | Judit Gautier molt li ha agradat | e fins la gran Sarah Bernart | s’ha fet la llesca”. Són versos que imiten un català antic, escrits al comte de Foixà des de París pel periodista i escriptor Pompeu Gener.
Per fer un bon pa amb tomàquet, cal una llesca de pa de pagès fred, d’un centímetre de gruix, tallada amb un ganivet de serra.
El tomàquet ha de ser de penjar, de secà, perquè deixa anar el suc necessari. En trobarem de varietats autòctones i híbrids. Els primers tenen més gust i es poden conservar fins a sis mesos en un lloc fresc i sec (mai a la nevera!), encara que els altres els veiem vermells, més grans i brillants: no ens enlluernem!
El tomàquet s’ha de tallar de costat i s’ha de fregar amb moviments circulars per la crosta del pa, així es trenca la carn i s’unta la molla sense desfer-la. Només se suca una banda de la llesca, així la llengua nota el pa a baix i el tomàquet a dalt. Hi ha qui manté que cal sucar les dues bandes del pa, però això són coses de famílies i cases.
Amanim amb un pensament escàs de sal i un raig d’oli d’oliva verge extra de Les Garrigues, fruitat, suau i amb un punt dolç.
Acompanyem el pa amb tomàquet amb el que ens vingui de gust, i gaudim de la tertúlia a la fresca.
Jo poso l'oli abans que el tomàquet. Ho podeu provar, el tomàquet llisca amb més suavitat...
ResponElimina