Barcegatins

A les voltes de Nadal, vaig anar amb el meu home al dinar anual de la Casa de Fraga a Barcelona. Com que vam arribar justos de temps, de seguida vam seure on tocava, davant per davant d’un matrimoni jubilat. Vam fer les presentacions de rigor, i ella em va preguntar de quina casa era. Vaig haver de tirar de la memòria familiar per traslladar-me a una explicació de 50 anys enrere, perquè aquella parella havia cristal·litzat els records, i la relació de famílies que tenien al cap havia restat intacta des de 1960, l’any en què van marxar. Sí, anaven a Fraga periòdicament, i tenien casa al mont, però s’havien perdut l’evolució quotidiana. Jo també he perdut alguna cosa pel camí, tot i que la freqüència de viatges és més gran i visc en l’era de la comunicació ràpida. Tanmateix, com ells, he guanyat un altre poble, més gran, i ara som barcegatins, cadascú a la nostra manera. Em va agradar descobrir que ella i la meva mare havien estat veïnes, i que guardava un record agradable d’aquell temps. Amb una mirada entre els assistents, no em va sorprendre trobar la Magda Godia, l’alcaldessa de Mequinensa, perquè sempre és allà on hi ha un fill del poble. Vam parlar un moment, amb ella i amb el Jordi Estruga Estruga, que havia de recollir un reconeixement per la tasca d’impulsor cultural, i vam anar a petar a la llengua, perquè hi ha converses intermitents, que es poden mantenir durant anys. Vaig confessar-los que estava una mica tipa d’escriure sobre la llengua, em cansa aquest desplaçament imposat a la Franja: és una còpia del moviment circular uniforme aristotèlic, una imatge de món supralunar, ple d’èter anestèsic i de cossos harmònics, ordenats i regulars, que depenen d’un motor immòbil. Hem de tornar a parlar de llengua, em va contestar la Magda, amb aquell laconisme de formiga que no té cap intenció de plegar-se de braços. Jo tampoc, però em fastigueja no avançar, què hi farem. Vaig saludar també al Virgili Ibarz, fill de Saidí, que també va rebre un reconeixement, igual que Ramon Roman, Enrique Mur, Víctor Ruiz i Montse Sampietro, de Fraga. En una pausa, vaig intercanviar algunes frases amb el Santi Escandil, l’alcalde de Fraga, i em vaig trobar gran, perquè quan les persones que conec de joveneta, i a sobre tenen una edat similar a la meva, ocupen càrrecs, m’adono que m’he fet gran. Vam acabar la festa amb brindis de cava, i, en tornar cap a casa, vaig decidir quedar-me amb les paraules de l’Antonieta, la veïna de la meva mare als anys 50, i la meva veïna de taula el 2011: “per nosaltres, Barcelona va ser Amèrica”. M’havia explicat que quan van marxar de Fraga, no hi havia cap jornal, i que quan van arribar a Barcelona, a ella li havia paregut gran, i li havia costat una mica orientar-se, al seu home, no, de seguida va ser feliç. A mi em va passar el mateix, quan vaig arribar a Barcelona, em va semblar gran. Ara també sóc barcegatina.