Passa al contingut principal

Barcegatins

A les voltes de Nadal, vaig anar amb el meu home al dinar anual de la Casa de Fraga a Barcelona. Com que vam arribar justos de temps, de seguida vam seure on tocava, davant per davant d’un matrimoni jubilat. Vam fer les presentacions de rigor, i ella em va preguntar de quina casa era. Vaig haver de tirar de la memòria familiar per traslladar-me a una explicació de 50 anys enrere, perquè aquella parella havia cristal·litzat els records, i la relació de famílies que tenien al cap havia restat intacta des de 1960, l’any en què van marxar. Sí, anaven a Fraga periòdicament, i tenien casa al mont, però s’havien perdut l’evolució quotidiana. Jo també he perdut alguna cosa pel camí, tot i que la freqüència de viatges és més gran i visc en l’era de la comunicació ràpida. Tanmateix, com ells, he guanyat un altre poble, més gran, i ara som barcegatins, cadascú a la nostra manera. Em va agradar descobrir que ella i la meva mare havien estat veïnes, i que guardava un record agradable d’aquell temps. Amb una mirada entre els assistents, no em va sorprendre trobar la Magda Godia, l’alcaldessa de Mequinensa, perquè sempre és allà on hi ha un fill del poble. Vam parlar un moment, amb ella i amb el Jordi Estruga Estruga, que havia de recollir un reconeixement per la tasca d’impulsor cultural, i vam anar a petar a la llengua, perquè hi ha converses intermitents, que es poden mantenir durant anys. Vaig confessar-los que estava una mica tipa d’escriure sobre la llengua, em cansa aquest desplaçament imposat a la Franja: és una còpia del moviment circular uniforme aristotèlic, una imatge de món supralunar, ple d’èter anestèsic i de cossos harmònics, ordenats i regulars, que depenen d’un motor immòbil. Hem de tornar a parlar de llengua, em va contestar la Magda, amb aquell laconisme de formiga que no té cap intenció de plegar-se de braços. Jo tampoc, però em fastigueja no avançar, què hi farem. Vaig saludar també al Virgili Ibarz, fill de Saidí, que també va rebre un reconeixement, igual que Ramon Roman, Enrique Mur, Víctor Ruiz i Montse Sampietro, de Fraga. En una pausa, vaig intercanviar algunes frases amb el Santi Escandil, l’alcalde de Fraga, i em vaig trobar gran, perquè quan les persones que conec de joveneta, i a sobre tenen una edat similar a la meva, ocupen càrrecs, m’adono que m’he fet gran. Vam acabar la festa amb brindis de cava, i, en tornar cap a casa, vaig decidir quedar-me amb les paraules de l’Antonieta, la veïna de la meva mare als anys 50, i la meva veïna de taula el 2011: “per nosaltres, Barcelona va ser Amèrica”. M’havia explicat que quan van marxar de Fraga, no hi havia cap jornal, i que quan van arribar a Barcelona, a ella li havia paregut gran, i li havia costat una mica orientar-se, al seu home, no, de seguida va ser feliç. A mi em va passar el mateix, quan vaig arribar a Barcelona, em va semblar gran. Ara també sóc barcegatina.

Comentaris

  1. Molt bo en general. I particularment el tema de la condemna que tenim els franjatins amb la llengua... ens en podrem alliberar alguna volta?

    ResponElimina
  2. Oh! Crec que hi ha massa bona gent... i mala gent que no en té ganes. Tots tenim una creu, i a nosaltres ens toca la circumval·lació, per dir-ho d'una manera... logística.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua