Benvolguda senyora vicepresidenta del Govern espanyol, o Soraya, com li diu tothom, escric aquestes lletres per felicitar-la per la manera de despatxar les crítiques a la decisió d’assumir el càrrec que ocupa 10 dies després de ser mare. Quan vaig llegir l’entrevista que va publicar una revista digital a mitjans del mes passat, vaig somriure: “jo vaig prendre aquesta decisió amb qui l’havia de prendre, que era amb la meva família”, una resposta ferma, sí senyora.
Fa un parell de mesos que les xarxes socials fan córrer la carta publicada en un blog per una persona que es defineix com a mare, i que la deixa a caldo. Escriu la bloggera que li va bullir la sang, li grinyolaven les dents i, fins i tot, es va enclavar les ungles a les mans quan la va veure somrient a la tele. I tot perquè, segons ella, vostè no hauria d’haver tornat a la feina després del que ha costat aconseguir el permís de maternitat.
La polèmica va pujar tant de to, i es van afirmar tantes barbaritats, que els sindicats van haver d’aclarir les qüestions legals i deslligar-ne les implicacions socials. Les primeres, no són opinables: vostè té dret a fer el que cregui convenient. Les segones, depenen de cada casa, i per això vostè pacta la vida privada amb qui l’ha de pactar.
L’opinió d’una part important dels opinadors, professionals o afeccionats, és que vostè ha posat en perill els èxits socials relatius a la conciliació familiar i laboral. Discrepo profundament amb aquest corrent que obliga les dones a reconstruir el sostre de vidre que tot just es comença a llimar. Vostè, que es va llicenciar en Dret amb resultats excel·lents, i que als 27 anys era advocada de l’Estat, té tot el dret a decidir, o a codecidir, sobre la manera en què organitza a casa seva la cura del seu fill, i a no deixar passar la possibilitat d’assumir un càrrec polític important. Vostè, que ha treballat dur per ser on és, té dret a continuar amb una carrera ascendent sense haver de donar explicacions a qui vol manegar la vida dels altres.
El seu fill també té pare, i m’alegra veure i viure la normalitat amb què un pare es fa càrrec, amb l’ajut de qui sigui, de la direcció de la llar, mentre la mare trenca un sostre que altres no són capaces de tocar.
M’alegra viure i veure això perquè enceta vostè un camí que ha de servir d’exemple a tothom: els temes privats es tracten a casa, i la conciliació familiar i laboral no és un àmbit lineal ni homogeni, cadascú s’organitza com li ve la fira.
És cert que cal establir normatives que protegeixin les persones de possibles abusos, també en l’àmbit laboral. Com també és cert que les dones mares no hem de limitar les aspiracions professionals o de servei per tenir cura dels fills, perquè no és competència exclusiva nostra.
Gràcies, senyora vicepresidenta pel camí encetat amb tanta normalitat.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada