Escriu Jaume Fàbrega a El gust d’un poble que l’origen de l’amanida catalana es troba en els berenars de pagès, quan, en l’època de la sega i el batre venia de gust un plat fresc, elaborat amb les hortalisses que havien arribat a la plenitud de sabor, amb companyia d’embotits per posar proteïna al cos, castigat per les feines del camp en temps de calor.
Es prepara amb enciam, ceba, tomàquet madur, olives, sal, oli i vinagre, i cal estar amatents perquè els embotits, col·locats al costat, no es remullin.
La gràcia es troba en l’amanit, que, diuen, precisa de quatre persones: un pròdig per l’oli, un avar pel vinagre, un prudent per la sal i un boig per remenar. Aquesta cita s’atribueix a l’escriptor Richard Ford, autor, l’any 1845, del llibre A handbook for travellers in Spain, tot i que jo he estat incapaç de trobar-hi la referència.
Aquesta amanida es va començar a anomenar catalana els anys 30, i enguany jo voldria, si m’ho permeten, que n’ampliés significat, perquè no trobo paraules més encertades per definir el que passa en aquest país nostre. I m’explico.
El mes de gener, es van fer públics els resultats d’una enquesta realitzada per una empresa de prestigi, segons els quals el 53,6% - més de la meitat - dels enquestats, votarien sí en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Quatre anys abans, l’octubre de 2007, només el 33,9% dels enquestats hi haguessin donat un vot favorable.
A l’altra banda dels fogons, es constitueix una plataforma que defensa la permanència de l’Acadèmia Bàsica de Suboficials de Talarn, davant la possibilitat que el Ministeri de Defensa decideixi, després d’estudiar-ho, si la tanca o no. Les raons: pèrdua de 300 llocs de treball directes i 500 d’indirectes.
No he vist Talarn en la llista de municipis adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, però sí Tremp, que també dóna suport a la plataforma per la permanència de l’Acadèmia.
Com que la coherència es fonamenta en l’absència de contradiccions en un missatge de manera que sigui comprensible, se m’ocorre que ens cal una altra persona, algú que sàpiga interpretar els signes. Tenim un pròdig per l’oli, que s’atipa d’explicar que Catalunya seria més pròspera si no depengués de les decisions econòmiques d’un estat que no és el propi; disposem d’un avar que escatima vísceres perquè les coses no se’n vagin de mare; i d’un prudent, que ens recorda que encara hi ha persones que tenen por a les conseqüències d’aquesta decisió.
Falta el boig per remenar, amb urgència, abans que ens desorientem i perdem el nord, abans que oblidem si somiem o estem desperts, abans que la incoherència entre les paraules i entre els fets ens facin perdre l’estructura d’un missatge que ben bé podria ser una amanida catalana, però que, ara per ara, té visos d’olla barrejada.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada