Fer cua en un ascensor que té opció de pujar i baixar és un exercici de perplexitat, perquè sempre hi ha qui pitja els dos botons, el de pujada i el de baixada. Si el primer de la fila ha decidit que vol baixar i tria l’opció adequada, el segon espera, i el tercer també. De cop i volta, algú perd la paciència i mira els llums encesos, rebufa i pitja pujada, encara que no tingui la intenció de fer-ho. Si l’ascensor no arriba en pocs segons, el tercer, que havia estat quiet, s’acosta a la línia de comandament i pitja les dues opcions una vegada i una altra. Quan tothom aconsegueix entrar a la cabina, se sent remugar perquè la màquina enfila cap amunt.
Jo sóc aquella que no es mou de la fila i assisteix impassible a la decisió de l’elevador, que - resignat com només ho poden ser els aparells - actua d’acord amb un manual d’autòmat, que segueix un model d’entrada i sortida fins que se li creuen els cables.
Quan es fonen els ploms del mecanisme i les portes queden tancades, imagino que qui es queda dins agafa una suada de dos parells de nassos, perquè ja es pot fer ús de l’alarma, que a la primera no hi ha ningú que en faci cas.
Per això, des de que vaig llegir que al Japó volen construir un ascensor espacial, estic preocupada. I més encara quan m’he assabentat que pretenen fer dues parades, una per a turistes i una altra, més amunt, per a investigadors.
La idea és connectar la Terra amb una estació espacial mitjançant un elevador de 96 mil quilòmetres, que ve a ser com anar i tornar 9 vegades des de Barcelona a Tòquio. Als sis compartiments de la cabina hi cabrien 30 persones que tardarien una setmana a arribar a la destinació final. Ara bé, a uns 36 mil quilòmetres d’alçada – per entendre’ns, anar i tornar de Barcelona a Lleida 200 vegades -, hi hauria una primera parada per a turistes, com he dit, i al final només hi accedirien els investigadors.
Tinc mal de panxa només de pensar en els turistes després d’haver gaudit d’unes vistes magnífiques de l’espai exterior, cansats d’intentar trobar el terrat de casa seva i tips d’estrelles, satèl·lits i meteorits. Tots fent cua i el primer que pitja el botó de baixada de l’ascensor, el segon que espera, i el tercer també. De cop i volta, algú perd la paciència i mira els llums encesos, rebufa i pitja pujada, encara que no tingui la intenció ni el permís de fer-ho. Si l’ascensor no arriba en pocs segons, el tercer, que havia estat quiet, s’acosta a la línia de comandament i pitja les dues opcions una vegada i una altra, com acostuma a fer a casa seva, a l’oficina, al metro o als grans magatzems o al carrer. Però, ai! Ara és a l’espai, i si a la màquina se li creuen els cables, ja pot pitjar el botó d’alarma, que fins que no el sentin a Cap Canyaveral poden passar dies. I tot per no saber si pugem o baixem.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada