Passa al contingut principal

Capolatell

Capolatell és una presó natural, una mola envoltada de cingles de caiguda vertical que la fan inaccessible. S’aixeca a la vora mateix de la Serra de Busa, i en forma part, d’alguna manera, perquè s’hi uneix a través d’una gorja estreta, per on s’arriba al cim pla - on van malviure els presoners de la Guerra del Francès - gràcies a una palanca construïda exprés. Vaig veure aquest turó fa gairebé un any, durant la Trobada d’Escriptors del Pirineu que es va organitzar a Solsona, i ara el torno a veure en una publicació que m’arriba per correu postal. L’editorial Fonoll, de Juneda, ha recollit els relats dels escriptors que ens vam comprometre a escriure una narració que tingués com a escenari el Solsonès. La publicació porta per títol justament Capolatell, i és també l’amagatall, la presó, on es troben sentiments i emocions que ja no existeixen, que van ser-ho un dia, dos, quatre o vint-i-cinc, mentre creixien al cap d’algun dels contadors d’històries que després les van engarjolar entre lletres, i allà són, a disposició de qui les vulgui rescatar durant uns moments. Com són les hores de qui es veu – es viu - com una vida malmesa, pensava, i penso, quan imagino els desgraciats que van abandonar a dalt del cim. Com van ser els dies, em pregunto, dels altres, els que cent trenta anys després es van amagar en coves, en masies o al bosc, per fugir d’una mort que ja havia arribat, d’alguna manera, quan algú, qui sigui, va decidir que hi havia somnis que no tenien importància. Són hores i són dies pitjors que les meves hores i els meus dies, i no puc arribar a imaginar-los, lluny d’il·lusions, de projectes, de desigs, famèlics d’anhels, plens de pur instint de supervivència, i a vegades ni tan sols això, a vegades només plens d’inèrcia, d’aquella tendència inexorable a anar fent, anar passant. Aquelles vides trencades van treballar per créixer, malgrat tot, per llegar un futur als fills, millor, esclar, sempre millor, perquè això deu ser la vida, aquest ha de ser, necessàriament, el sentit de la vida – amb permís dels Monty Python. I un dia, sense avís previ, els monstres van tornar, i les il·lusions de moltes persones es van perdre una altra vegada, perquè algú – o alguns, ves a saber - va decidir que no tenien importància. Vaig preguntar als grans, als meus grans, i em van respondre amb un laconisme savi. Ens toca aixecar el país, treballar, als que sempre ho hem hagut de fer, als que mai no l’hem destrossat, ni l’hem gaudit més que de prestat. I amb una inèrcia que es deu assemblar, suposo, a la dels presoners del Capolatell, alguns continuem fent veure que som imbècils, perquè no tenim altre remei, perquè som fills de qui s’ha hagut d’ajupir durant generacions. Una cosa sí que demano, que ningú no pensi que ens ha convençut.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua