Capolatell

Capolatell és una presó natural, una mola envoltada de cingles de caiguda vertical que la fan inaccessible. S’aixeca a la vora mateix de la Serra de Busa, i en forma part, d’alguna manera, perquè s’hi uneix a través d’una gorja estreta, per on s’arriba al cim pla - on van malviure els presoners de la Guerra del Francès - gràcies a una palanca construïda exprés. Vaig veure aquest turó fa gairebé un any, durant la Trobada d’Escriptors del Pirineu que es va organitzar a Solsona, i ara el torno a veure en una publicació que m’arriba per correu postal. L’editorial Fonoll, de Juneda, ha recollit els relats dels escriptors que ens vam comprometre a escriure una narració que tingués com a escenari el Solsonès. La publicació porta per títol justament Capolatell, i és també l’amagatall, la presó, on es troben sentiments i emocions que ja no existeixen, que van ser-ho un dia, dos, quatre o vint-i-cinc, mentre creixien al cap d’algun dels contadors d’històries que després les van engarjolar entre lletres, i allà són, a disposició de qui les vulgui rescatar durant uns moments. Com són les hores de qui es veu – es viu - com una vida malmesa, pensava, i penso, quan imagino els desgraciats que van abandonar a dalt del cim. Com van ser els dies, em pregunto, dels altres, els que cent trenta anys després es van amagar en coves, en masies o al bosc, per fugir d’una mort que ja havia arribat, d’alguna manera, quan algú, qui sigui, va decidir que hi havia somnis que no tenien importància. Són hores i són dies pitjors que les meves hores i els meus dies, i no puc arribar a imaginar-los, lluny d’il·lusions, de projectes, de desigs, famèlics d’anhels, plens de pur instint de supervivència, i a vegades ni tan sols això, a vegades només plens d’inèrcia, d’aquella tendència inexorable a anar fent, anar passant. Aquelles vides trencades van treballar per créixer, malgrat tot, per llegar un futur als fills, millor, esclar, sempre millor, perquè això deu ser la vida, aquest ha de ser, necessàriament, el sentit de la vida – amb permís dels Monty Python. I un dia, sense avís previ, els monstres van tornar, i les il·lusions de moltes persones es van perdre una altra vegada, perquè algú – o alguns, ves a saber - va decidir que no tenien importància. Vaig preguntar als grans, als meus grans, i em van respondre amb un laconisme savi. Ens toca aixecar el país, treballar, als que sempre ho hem hagut de fer, als que mai no l’hem destrossat, ni l’hem gaudit més que de prestat. I amb una inèrcia que es deu assemblar, suposo, a la dels presoners del Capolatell, alguns continuem fent veure que som imbècils, perquè no tenim altre remei, perquè som fills de qui s’ha hagut d’ajupir durant generacions. Una cosa sí que demano, que ningú no pensi que ens ha convençut.