Una llegenda xinesa explica que el general Sun Tzu, autor del llibre L’art de la guerra, va ser cridat en audiència pel rei de Wu, que el va retar a convertir les 180 concubines de l’harem en un exèrcit. Sun Tzu va dividir les dones en dues companyies, i va posar les dues favorites del rei al capdavant. Va demanar a les dones si sabien la diferència entre davant i darrere, dreta i esquerra, i elles van contestar que si, els va explicar que quan ell digués mirada al davant, elles havien de mirar al davant, quan digués a l’esquerra, havien de mirar a l’esquerra, i així fins als quatre punts cardinals. Elles van dir que ho havien entès. Per fi, va emetre la primera ordre, i les noies es van posar a riure. Sun Tzu els va dir que si les ordres no eren clares ni s’havien entès, la culpa era del general, i per això va tornar a repetir les explicacions sobre dreta, esquerra, al davant i al darrere. De nou aclarit, va ordenar a les concubines que fessin mitja volta a l’esquerra, i totes van tornar a riure. Llavors, Sun Tzu va explicar que si les ordres no eren clares ni s’havien entès, la culpa era del general, però que si les ordres eren clares, els oficials les havien escoltat i els soldats no en feien cas, la culpa era dels oficials. Va ordenar l’execució immediata de les dues favorites del rei, i les va substituir per altres dues líders. A partir d’aquell moment, cada ordre es va complir escrupulosament.
Sun Tzu va escriure que un bon líder havia de tenir cinc virtuts: intel·ligència per saber reconèixer el canvi de circumstàncies i adaptar-ne les decisions; honradesa perquè els homes no tinguin dubtes sobre els premis i els càstigs; humanitat per estimar la seva gent i apreciar-ne l’esforç; severitat perquè les tropes estiguin disciplinades; i valor per saber aprofitar les oportunitats amb determinació i obtenir la victòria.
Si això passava a la Xina del segle VI abans de Crist, fa un any, dos investigadors de la Universitat de Cambrige van publicar els resultats d’un estudi sobre les característiques de la personalitat d’un líder. La investigació s’havia portat a terme mitjançant un model matemàtic que va posar de relleu dues qüestions. La primera, que el temperament determina la capacitat d’una persona per ser líder o seguidor, independentment de la informació o dels recursos de què disposi. I la segona, que en un context de baixa conflictivitat, els membres d’un grup són majoritàriament seguidors; en canvi, quan el conflicte creix, augmenta també la proporció de líders.
Els trets que distingeixen un líder, segons l’estudi de Cambridge, són l’audàcia, l’extroversió i la curiositat.
Som en temps de repensar i recuperar valors, i per això, una mirada a la història del pensament serveixi, tal vegada, per recuperar i actualitzar virtuts (ens podem estalviar l’execució d’oficials, vaja).
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada