Passa al contingut principal

Por

Em pregunto quines seran les últimes paraules que pronunciarà el botxí que t’ha disparat, i quines les de tots els que aplaudien els trets a un llenç aspre, llòbrec, que amagava un cos tremolós, jove, castigat, empresonat, violat i, ara ja, definitivament, mort. O, més ben dit, assassinat, d’una manera cruel, amb una joia repugnant. De ben segur que l’últim que dirà el botxí serà mare, perquè l’últim pensament - i el primer - és per a la mare, la dona que va sofrir el dolor del part, va protegir el nadó i després l’infant, va viure la tristor i el goig de veure com creixia el fill fins a fer-se adult. Ves a saber quin sentiment té ara aquella mare, que veu com el fill mata sense dubtar una altra mare que encara no ha tingut temps de ser-ho. Aquesta por que desprenies va travessar la càmera que et va filmar, no sé si amb intenció de fer-te costat o de contribuir a la befa, i m’arriba a la pantalla, en una successió de píxels cromats que disfressen l’horror i l’angoixa, i els allunyen. D’alguna manera, creen distància, com si el so i la imatge fossin un relat de ficció. T’he mirat moltes vegades i mai no t’he vist, sempre amagada per la roba, de genolls, a penes esbrinada per les protuberàncies que anuncien fragilitat de dona perduda, irremeiablement postrada, d’esquenes a una mort que s’anuncia al rerefons. Si fossis la Jodie Foster i això una pel·lícula de Hollywood, hauries trobat una advocada que t’hagués ajudat a engarjolar els infames que et van violar, malgrat les provocacions lascives que hagis pogut insinuar des de la presó en què has viscut. Si ho fossis, si això acabés amb un The end, el vídeo serviria per saber quines cares van assistir impassibles a la infàmia de destruir una vida, i no tindrien més remei que ser també culpables. Culpables per sobre de tot, perquè la impunitat de qualsevol ignomínia ve donada per la majoria social que aplaudeix, que assenteix o que, simplement, deixa fer. Tens una por real, no simulada, no neuròtica, no inventada. Sents una por instintiva que alerta el cos del perill. Malgrat tot, no hi ha res a fer, per això et reculls com un caragol atemorit, sense més closca que un burka que et condemna. El teu cos atemorit s’exposa ara als ulls del món, com un allargament infinit de la indignitat i l’oprobi que has patit. I et torno a mirar, com si a través de la mirada pogués fer-te un homenatge solemne, a tu i a totes les dones que pateixen violència física, sexual, emocional, de forma institucionalitzada o al marge de la llei. En tot cas, sempre al marge de la moralitat. Perquè és amoral, mancat de tot escrúpol, allunyat de qualsevol deïtat que es pugui imaginar divina, violentar la dignitat d’una persona. Tens por, tenies por, una por real, natural, instintiva, no inventada. Una por diferent a l’altra, la del teu botxí, que no suporta que siguis dona, que no et deixa ser lliure. Maleït sigui aquest covard.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua