When Kissinger won the Nobel Peace Prize, satire died – quan Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau, va morir la sàtira. Aquesta va ser la resposta de l’humorista americà Tom Lehrer quan li van preguntar per què s’havia retirat de l’escena, una frase plena a vessar de la mala llet que concentra la sàtira, en aquest cas política, quan algú no vol ser bufó.
L’humor provoca una mena de catarsi que fa superar els conflictes. Per això, des de l’antigor els monarques disposaven d’una figura histriònica, de llengua vivaç, enginyosa, que savia posar el dit a la xacra i despertar, alhora, una riallada en el totpoderós. El bufó, que se sàpiga, mai no va participar en cap revolta per capgirar l’estructura social i política, per molt escarni i molta burla que gastés.
Déu ser cert que el riure és un estat superior, però estic convençuda que la sàtira no porta implícita cap alegria saludable, ni cap signe de felicitat que ens acosti als àngels – o criatura similar. Per tot això, els acudits sobre l’avantprojecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó em provoquen més disgust que goig. I em pregunto: després de la riallada què? Passarem pàgina? O entonarem allò de qui parlarà de nosaltres quan siguem morts?
Potser estem tots plegats a punt d’esdevenir bufons d’una cort de tirans que no ploren, ni riuen, sinó que treballen sense pausa amb una força centrípeta d’accent mesetari, que riu-te’n del rector de Vallfogona, quan escrivia allò de Gaste qui de las flors de poesía | Toyas vol consagrar als ulls que adora, | del rich aljofar que plora la aurora, | Cuand li convinga dir, que s’fa de dia. | Si de abril parla, pinte la alegria | Ab que desplega sas catifas Flora | Ó á Filomena, mentres cantant plora, | De ram en ram, la llengua que tenia. | A qui s’diu Isabel, digali Isbella; | sol y estelas als ulls; als llabis grana: | Llochs comuns de las musas de Castella; | Que jo peraque sapia Tecla o Joana, | Que estic perdut per tot cuant veig en ella, | prou tinch de la llanesa catalana.
Doncs això, que jo, com mossèn Vicenç, també en tinc prou amb la llengua catalana, i no necessito circumloquis. I, com Josep Galan, estic convençuda que al Vaticà no parlen vaticanès, ni de dalt ni de baix, ni a Suïssa danonino.
La senyora de Ripoll i la del nom de sarsuela saben molt bé que no hi ha cap autoritat acadèmica que avali el seu avantprojecte de llei demolidora amb la llengua catalana. Reduïda a manifestació folclòrica i amb un canvi de nomenclatura, la sentència de mort ja està redactada, amb l’acceptació d’una majoria social que veu i viu el català com la criatura més perniciosa de la natura.
I com que, finalment, l’avantprojecte de llei destil·la ideologia en el pitjor dels sentits, després de riure, els ciutadans de la Franja podrien decidir si volen servir un tirà que els menysprea o estan disposats a tombar la truita.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada