+50

Fa un dies, vaig tornar a veure un documental sobre la jubilació en temps de crisi. Persones entre els 58 i els 70 anys explicaven com afronten una nova etapa fora de l’activitat professional, en alguns casos a contra cor. De les diferents històries que van narrar durant el programa, alguna es replica en el meu entorn, i puc veure amb perplexitat com el mercat de treball es desfà de professionals amb experiència, creativitat i empenta perquè han superat els cinquanta-cinc anys. Què rocambolesques resulten aquestes situacions, més quan l’esperança de vida supera els 81 anys! Jo no dic que tots hàgim de fer com Buster Martin, l’anglès que va anar a treballar cada dia fins l’últim, i això que va morir amb 104 anys! cinc anys després de l’últim contracte en una lampisteria. Però hi ha alguna cosa que no quadra si a partir dels cinquanta anys passem a engreixar les files de la gent gran. I això deuen pensar també determinades empreses, que han encetat programes d’incorporació de treballadors amb més de 60 anys, ja ho va fer notar l’any passat l’Organització Internacional del Treball: hipermercats, per exemple, que troben que la gent jove dura una mitja de sis mesos en la feina, i, en canvi, les persones amb més edat s’hi mantenen una mitja de cinc anys. En altres sectors, empreses capficades amb la imatge i amb la diferenciació respecte de la competència també han posat els ulls en la població més gran. Per això, la Daphne Selfe va ser notícia fa deu anys, quan una firma d’alta costura la va fitxar com a model de la línia de roba jove. El contracte milionari no hagués tingut més interès si no fos que la maniquí havia fet els 73 anys. Enguany, amb 83, continua amb la melena gris natural i els reportatges fotogràfics. La Iris Apfel és més gran que la Daphne: a finals d’agost farà els 91, i continua en primera línia com a model de cosmètica. De fet, marca tendència en colors de barra de llavis als Estats Units entre la població de més de 60 anys, que és la que disposa de més poder adquisitiu segons els estudis que maneguen. Aquest canvi de tendència arribarà també al nostre país, tard o d’hora, perquè els boomers, a casa nostra les persones nascudes entre 1955 i 1975, ja ens hem fet grans, i formem el gruix de la població. Tal vegada, per compensar, siguem capaços d’aplanar la vida dels nostres fills, els que vam tenir després dels 35, fins i tot després dels 40, perquè també accedeixin a una carrera professional que han d’encetar sense la pressió que representarà haver de pagar tantes pensions durant tant de temps. Per tot plegat, la meva contribució a la causa ha estat penjar al bany el lema de la Coco Chanel: el que fa que una dona sembli vella és que vulgui desesperadament semblar jove.