sms

La Diana acaba de fer 14 anys i es fa evident que creix. Ha passat uns dies en unes colònies d’estiu, i ha conegut força gent, ha fet noves amistats, potser passatgeres, potser no tant. Com que els temps varien, no han intercanviat les adreces de casa. No s’escriuran llargues cartes, que això ja no s’estila, ni una postal des de la platja o des del poble, que ja no es porta. La Diana torna amb adreces de correu electrònic i usuaris del tuenti. De què parlaran la Diana i els seus nous amics? Sobre què escriuran? De ben segur que les converses giraran sobre el que sempre han parlat o han escrit els joves adolescents, això no serà novetat. El que si que representarà un salt respecte dels pares és la forma en què parlaran o escriuran. I ja fa dies que sabem que, al final, també és qüestió de formes. Fa un temps que sentim i llegim a tot arreu que cada vegada els joves fan més faltes d’ortografia, que no hi ha forma de fer-los entendre les regles i que les apliquin. És un tòpic que avança un altre tòpic: la culpa és de les xarxes socials, dels xats, dels missatges instantanis, que corrompen les llengües. El drama puja de to quan de la manca d’accents es passa a la manca d’ús de la lletra h, la pobra, tan desolada, tan insignificant que per no tenir no té ni so. Quan per la banda de les faltes d’ortografia el discurs s’exhaureix, llavors augmenta un graó el nivell d’abstracció fins arribar a l’estil. De tanta espontaneïtat, diuen, el jovent es passa de mida. Llavors és quan repiquen les campanes per anunciar la tragèdia final: de la corrupció de la llengua, a la sentència de mort. Hi ha lingüistes que treballen en aquesta modalitat d’expressió nova que es crea amb l’aparició de les xarxes socials i la comunicació electrònica: l’sms, en diuen. I, fins i tot, hi ha un projecte, que fa anys que roda, de creació d’un diccionari d’sms amb la contribució dels usuaris, que aporten vocables i icones, amb el corresponent significat. Si els voluntaris per la llengua – sms – no han mentit, q 9c (que no ho sé), la propera vegada que veiem escrit pap, no és que algú empri un vocable dels padrins, perquè pap significa “prohibit als pares”. Tampoc no esperem poesia d’alçada, perquè els ensucrats t’estimo fins al cel – que a partir dels cinc anys ja no és una frase divertida – troben lloc com a tfac, i sxuktrbismub,iotikb no és un dit enganxat al teclat, sinó una entrada cortès traduïda com a “espero que et trobis molt bé, jo estic bé”. I perquè els escèptics impenitents es quedin tranquils, fins i tot la paraula literatura, traduïda com a lit, compta amb un lloc, ni que sigui perquè és una assignatura a l’ESO. Per tant, comencem a fer colzes els que no hi estiguem avesats, perquè una nova llengua ens espera i, finalment, la qüestió és 2b or 2b.