Passa al contingut principal

Condolezza

Tampa, Florida, 30 d’agost de 2012. L’ex governador de Massachusetts Mitt Romney accepta la nominació com a candidat del Partit Republicà a les eleccions presidencials dels Estats Units. Paul Ryan, nominat a la vicepresidència, és l’elegit per al tàndem que pretén governar el país a partir de 2013. Barack Obama, a l’altra banda, aspira a la reelecció quatre anys després d’haver guanyat l’esperança d’una bona part dels electors nordamericans. Si atenem a les estadístiques, més de la meitat dels presidents nordamericans han estat reelegits, i els demòcrates ho han estat una vegada més que els republicans. Per això, i perquè Obama transmet emoció - més que en Romney - és possible que repeteixi. Almenys això espero, perquè si Obama és reelegit, el 2016 pot guanyar la més sensual, la més elegant: la Rice. Condoleezza Rice, ex secretària d’Estat durant l’últim mandat Bush, també va ser a Tampa, i va pronunciar un gran discurs, va aixecar ovacions d’un públic que, sí, ja sabia que havia de fer de claca, però les cares, i els comentaris posteriors a la xarxa, van evidenciar que l’entusiasme no era postís ni robòtic – o jo sóc molt ingènua. Quina emoció sentir-la, sense teleprompter, parlant de valors. Prenguin nota els d’aquí, sisplau: quan una nació perd el control de les seves finances, amb el temps perd el control del seu destí, va afirmar. I també: no importa d’on venim, sinó on anem. Lluny del mesianisme d’altres oradors, vol repensar la societat que volem, per això va insistir en la importància d’invertir en K12, que no és un nou model d’avió de combat, sinó les sigles amb què es coneix l’educació primària als Estats Units. La Condi es va posar la gent a la butxaca. Com el dia que va passejar entre els marines, en una base militar, amb la naturalitat d’una estrella de Hollywood, amb un somriure i un caminar pletòrics, assertius, de dama poderosa, vestida de negre, amb un abric llarg i ajustat i unes botes altes i negres, de talons. Gadaffi, que sentia una admiració per ella que fregava el malaltís, elogiava la manera en què es reclinava i donava ordres als líders àrabs. Els dominis condi2016.com i condiforpresident.com han estat reservats a internet, potser algun espavilat la va sentir i la va veure, amb un vestit salmó, satinat, un collar de perles – concessió, probablement, als conservadors – i una modulació greu, d’estadista, de presidenta. Diuen que no podia ser candidata a la vicepresidència perquè està a favor de l’avortament lliure i del matrimoni entre persones del mateix sexe. Jo crec que no podia ser segona perquè ella és primera. S’ho imaginen? Catalunya 2014, Condoleezza 2016...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua