Un dels divertiments que tinc a l’estiu és mirar de connectar-me a internet a través d’un dispositiu USB. No hauria de ser complicat: un cop d’ull ràpid a les instruccions, seguir les ordres telegràfiques, i llestos. En pocs segons hauria de viatjar per la galàxia virtual amb un vestit de gala. Per raons que se m’escapen, mai no tinc èxit a la primera, ni a la segona, i he de trucar a l’operador perquè algú s’apiadi de mi i em doni un cop de mà. La trucada no és de franc - fins aquí podíem arribar! - i sovint cal més d’una persona i més d’una estona fins que, per fi, puc posar un peu en l’espai internauta, just quan el pentinat s’ha desfet i la roba està rebregada, vull dir que el vestit de gala se n’ha anat en orris. No hi fa res, la qüestió és que, per fi, aconsegueixo connectar-me a internet.
Un altre dels divertiments d’estiu és llegir el diari a la vora de la piscina. Guanyo si no cau ni una gota d’aigua sobre el paper. De moment, porto perdudes totes les partides, però no defalleixo: estic convençuda que, si he pogut fer anar l’USB, també podré sortir exitosa d’aquest nou repte.
Dels diaris, trio primer els articles d’opinió, així em faig una idea dels circumloquis possibles entorn a un fet, un pensament o una emoció. I en aquestes estic quan trobo una reflexió sobre les variants i els usos literaris del verb follar, que també troba en la modalitat cardar una inestimable font d’inspiració. Cerco al llarg de l’article alguna referència al tan nostrat catxar, però no hi és, i això que hi ha una llista prou llarga de sinònims: pitjar, boixar, muntar, xinar, cucar, folgar i fotre. L’autor de l’article, que fa un repàs de l’ús que n'han fet – en els seus escrits - escriptors de totes les modalitats de la nostra parla, no fa cap referència a catxar, perquè, suposo, hi ha una inclinació massiva a utilitzar follar i cardar per sobre de qualsevol altre mot, fins i tot en el cas de literats de casa.
Els ponentins estem massa enlluernats pels vocables centrals i orientals? Trobem les expressions de casa massa barroeres o poc elevades? No ho sé, però aprofito l’estrena de la connexió a internet via USB per consultar el diccionari Alcover Moll. Hi trobo catxar, que, a més de les significacions sexuals, en té d’altres, com ara estrènyer la mà en senyal d’amistat, o vèncer algú en una conversa. No em digueu que no amaga simbolisme aquest paral·lelisme entre la cortesia, l’oratòria i la còpula. Esclar que el diccionari també recull catxar com empènyer cap avall o caure pel propi pes...
Deu fer 8 anys, Vidal Vidal reivindicava expressions ponentines en l’article Catxant la gent s’entén. Potser paga la pena tornar-s’hi a posar, a l’estiu, més enllà d’un divertiment.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada