El primer frau intel·lectual que vaig viure en directe em va impactar l’esperit d'una manera que mai no han pogut aconseguir-ho els altres. Deu ser que ens fem a tot. Fa vint anys d'allò. Dinàvem un grup de persones que assistíem a un Congrés, i un dels participants va deixar la ponent de la tarda a l’alçada del betum. Jo vaig protestar una mica, i l’altre va fer una proposta: inventaríem el títol d'un llibre nou d'un pensador determinat, recent. Representa que la ponent de la tarda n'era especialista. Inventaríem també que, en aquest últim llibre, l’autor havia fet un gir respecte dels plantejaments anteriors i feia una nova proposta. Si la ponent admetia que no coneixia de l’existència del llibre, ell perdia. Si la ponent es posava a dissertar sobre el llibre imaginari, ell guanyava. Tots vam acceptar la juguesca.
A la tarda, va començar la sessió amb una sala plena. Quan la conferenciant va acabar la intervenció, va arribar el torn de preguntes. No tindrà pebrots de fer-ho, pensava jo. Però sí. Va aixecar la mà després que dos o tres persones haguessin demanat alguns aclariments. Va fer una petita introducció i després va fer esment del llibre que recentment havia publicat l’autor del qual la ponent era especialista, i va fer èmfasi en el gir que representava en tot el plantejament anterior de l’autor, va amanir la pregunta amb algunes invencions més, i li va demanar opinió a la de la tribuna. La senyora – jo la mirava sense perdre detall de la cara – havia parpellejat lleument en el moment en què havia sentit el títol inexistent del llibre. I confesso que una part del meu món es va ensorrar quan la vaig sentir dissertar sobre una cosa que feia poques hores que havíem inventat.
Vaig sortir d'allà abans que acabés, perquè m’ofegava, i vaig passejar per sobre d'una muralla ben conservada. Als pocs minuts, el company del dinar i responsable de la descoberta del frau era al meu costat. Vaig plorar. Ell només va dir que hi havia molts impostors en totes les disciplines, i que calia desemmascarar-los.
Quatre anys després, el 1996, esclata l’escàndol Sokal. Es tracta de la publicació d'un article, signat pel físic Sokal, en una prestigiosa revista de ciències socials. Sokal va fer com el meu company de Congrés, i després va revelar la broma, però els altres ja havien quedat ben retratats.
Diuen que les èpoques de crisi son fantàstiques per als venedors de fum, i també per als psicòpates que en diuen organitzacionals, els que trobem camuflats entre col·legues de treball i, curiosament, acaben pujant com l’escuma.
L'únic antídot conegut per combatre impostors, venedors de fum i, fins i tot, psicòpates és llegir, estudiar, no caure en la ignorància. Només d'aquesta forma podrem evitar que ens ensarronin.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada