“Sóc feliç perquè sóc porc. Com més porc, més feliç i, com més feliç, més porc. Sóc en Josep M. de Sagarra o de Segarra, com us agradi més”. La Roser Porta recull aquesta declaració en l'estudi Mercè Rodoreda i l’humor, i no m'hi puc estar de repetir-la, perquè resumeix una visió de la vida molt particular, independentment del context en què es va escriure: es tracta de la felicitat entesa com un estat personal, sigui porcí o equí, que tampoc no cal reduir-ne possibilitats.
La Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units també parla de felicitat, esclar que ho fa en termes menys animals: “Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs”.
Aquesta felicitat s'entén com un camí de cerca al qual tots tenim dret, fins i tot aquell que se sent bé com un porc.
Com que som en ple procés de repensar valors, a punt, diuen, d'encetar una nova era, paga la pena recordar que algú va encunyar el terme Felicitat Nacional Bruta. Ho va fer, els anys 70, el rei de Butan, un petit país situat a les faldes de l'Himalaia, entre la Xina i l’Índia. Posteriorment, economistes, sociòlegs, psicòlegs i altres han mirat de sistematitzar paràmetres que mesurin el benestar dels ciutadans, i fins i tot es publiquen resultats sobre l’índex de felicitat del planeta. Els paràmetres habituals per determinar aquest índex són l'esperança de vida, la petjada ecològica i la qualificació que manifesten els mateixos ciutadans sobre el benestar personal en una escala d'1 a 10.
I ja hi som un altre cop, com si fos el dia de la marmota. Novament, els valors de llibertat i felicitat, tan preuats el segle xviii, retornen amb força - tingui o no alguna cosa a veure el rei de Butan - com a objectius que ha d'acaçar el bon govern.
Ara que hem conclòs que el desenvolupament econòmic més enllà d'un cert benestar (ai!) no incrementa els índex de felicitat nacional bruta, haurem de fixar-nos en altres factors, diuen els experts.
Doncs, bé, si no es tracta d'acumular territori i mercat per aprofitar economies d'escala, sinó de satisfer les necessitats dels ciutadans, haurem de tenir molt present que en un país gran és més costos atendre la diversitat i l’heterogeneïtat d'interessos, i és fàcil caure en la sobredimensió de les estructures administratives. En canvi, un país petit permet aprofundir en la satisfacció democràtica, en l’objectiu que ha de tenir present qualsevol governant: la felicitat i la llibertat de la ciutadania, fins i tot perquè triïn ser desgraciats.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada