“Sóc feliç perquè sóc porc. Com més porc, més feliç i, com més feliç, més porc. Sóc en Josep M. de Sagarra o de Segarra, com us agradi més”. La Roser Porta recull aquesta declaració en l'estudi Mercè Rodoreda i l’humor, i no m'hi puc estar de repetir-la, perquè resumeix una visió de la vida molt particular, independentment del context en què es va escriure: es tracta de la felicitat entesa com un estat personal, sigui porcí o equí, que tampoc no cal reduir-ne possibilitats.
La Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units també parla de felicitat, esclar que ho fa en termes menys animals: “Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs”.
Aquesta felicitat s'entén com un camí de cerca al qual tots tenim dret, fins i tot aquell que se sent bé com un porc.
Com que som en ple procés de repensar valors, a punt, diuen, d'encetar una nova era, paga la pena recordar que algú va encunyar el terme Felicitat Nacional Bruta. Ho va fer, els anys 70, el rei de Butan, un petit país situat a les faldes de l'Himalaia, entre la Xina i l’Índia. Posteriorment, economistes, sociòlegs, psicòlegs i altres han mirat de sistematitzar paràmetres que mesurin el benestar dels ciutadans, i fins i tot es publiquen resultats sobre l’índex de felicitat del planeta. Els paràmetres habituals per determinar aquest índex són l'esperança de vida, la petjada ecològica i la qualificació que manifesten els mateixos ciutadans sobre el benestar personal en una escala d'1 a 10.
I ja hi som un altre cop, com si fos el dia de la marmota. Novament, els valors de llibertat i felicitat, tan preuats el segle xviii, retornen amb força - tingui o no alguna cosa a veure el rei de Butan - com a objectius que ha d'acaçar el bon govern.
Ara que hem conclòs que el desenvolupament econòmic més enllà d'un cert benestar (ai!) no incrementa els índex de felicitat nacional bruta, haurem de fixar-nos en altres factors, diuen els experts.
Doncs, bé, si no es tracta d'acumular territori i mercat per aprofitar economies d'escala, sinó de satisfer les necessitats dels ciutadans, haurem de tenir molt present que en un país gran és més costos atendre la diversitat i l’heterogeneïtat d'interessos, i és fàcil caure en la sobredimensió de les estructures administratives. En canvi, un país petit permet aprofundir en la satisfacció democràtica, en l’objectiu que ha de tenir present qualsevol governant: la felicitat i la llibertat de la ciutadania, fins i tot perquè triïn ser desgraciats.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada