Passa al contingut principal

Civisme

Hi ha un cotxe cívic que va nàixer per ser còmode, divertit i econòmic fa una pila d'anys, i encara es manté al mercat. Hi ha ordenances municipals a molts pobles i ciutats que fan referència al civisme. Hi ha, fins i tot, un Observatori de Civisme. També hi ha algun think tank - que és com s’anomenen els grups institucionalitzats que pensen i volen influir socialment i política – dedicat al civisme. La urbanitat, aquella paraula que havia acompanyat l’etapa escolar durant anys, se centrava principalment en el comportament amb els nuclis de relació: la família, el lloc de treball, els veïns, els coneguts, les amistats. Incloïen normes de comportament que tenien en compte la jerarquia i l’edat. El civisme, tot i que també es refereix originàriament a la vida en societat, va més enllà d'un protocol d'educació, necessàriament ha d'anar mes enllà, perquè la paraula vol incloure valors ètics. Per això, les ordenances de civisme, que tenen un gran espai reservat al manteniment del mobiliari urbà, el paisatge o la neteja, sovint inclouen també serveis de mediació entre veïns per resoldre conflictes de manera pacífica. No obstant, hi ha un component més, un valor, un plus que cal afegir a l’educació, les bones maneres, la pulcritud i el respecte per l’entorn. I aquest valor és el compromís amb la comunitat. La Mari Zapater, periodista, investigadora costumista, activista cultural, filla i veïna de Fraga va rebre fa un dies el Premi d'Actuació Cívica que atorga la Fundació Lluís Carulla. Aquesta distinció es reserva per al reconeixement a aquelles persones que han dedicat hores de la seva vida a treballar al servei de la identitat nacional des de diversos àmbits com l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’art, la ciència, la cultura popular, la música, el teatre, l’economia, el dret i altres. Es reserva per a les persones que, més enllà de les bones maneres, més enllà del comportament exquisit i educat, s’han bolcat en la comunitat i li han volgut oferir temps i esforços per ser, tots, una mica millors. Quan era petita, sentia a la Mari Zapater a la ràdio, i recordo moments importants per a mi, com el dia que vaig guanyar un conte en no sé quin carai de concurs. Em va semblar el millor conte del món, com si fos una de les monedes que em deixava el ratolinet a canvi d'una dent, que sempre lluïen més que la resta. Ensenyava a través de la ràdio, amb entrevistes, amb naturalitat, sense predicaments, quines eren les paraules que a Fraga s’havien perdut pel camí. Encara treballa, ara, ja fa temps, en la revista Fogaril i Calaixera, dedicada a coses de Fraga, perquè no pot ser d'una altra manera. Aquest valor, aquest plus de dedicació a la comunitat pot ser còmode, divertit i, fins i tot, econòmic, com el cotxe cívic. Paga la pena posar en valor aquesta paraula, civisme, abans que no quedi reduïda a no embrutar els carrers.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua