La vida és somni, deia Calderón el segle xvii, i afegia encara que els somnis, somnis són. Kant, al segle xviii, va dedicar també un pensament a la diferència entre la realitat i el somni, i va concloure que només per la connexió entre successos podem saber si el que passa correspon a la vigília o al món de Morfeu. També per a Kant la vida és un somni llarg, que es diferencia de les imatges que vivim mentre dormim per la coherència en el temps.
Plató, ja a la Grècia clàssica, 400 anys abans de la nostra Era, va explicar a través del mite de la caverna com el nostre món és un gran somni, reflex d’una realitat superior.
I Matrix, a les acaballes del segle xx, insisteix en la il·lusió de viure una realitat que no ho és, aquesta vegada amb màquines que han pres el control i exerceixen el poder a la manera d'un Gran Germà orwellià.
Per això, no em diguis il·lusa perquè tingui una il·lusió, amb el permís de la cançó. A la fi, tots som, d'alguna manera, part d'un miratge.
Aquests dies, em delitava en una de les afeccions que tinc. M’agrada consultar les estadístiques sobre poblacions, i m’agrada resseguir totes les variables en què treballen els que es dediquen a creuar dades.
Entre tanta dissecció, descobreixo que dues terceres parts de la població catalana s’ha connectat a Internet els mesos de juliol a setembre, i em fa gràcia pensar com, a més d'aquest gran somni que és la vida, hem inventat un altre somni, una altra realitat on la il·lusió és la reina de la festa.
Malauradament, la coherència és dèspota, i, com que no somio, no puc deslligar d'aquest pensament de somnis i realitats que encaixen com nines russes la realitat d'un món excessivament connectat a la xarxa.
És cada vegada més habitual assistir a reunions familiars, laborals, amistoses o altres on qui mana és el telèfon mòbil, sigui per rebre missatges i enviar-los, sigui per explicar què fa qui sigui en cada moment i exposar-ho a la mirada pública de les xarxes socials, sigui per atendre una trucada que sembla que no pot esperar.
La realitat fictícia, imaginada, que hem creat a Internet engoleix poc a poc, o de pressa, les relacions socials d'aquesta banda del món, i les malmet, les distorsiona, les margina.
Ara, a més, resulta que llegir un llibre en paper o llegir-lo en suport digital transforma la lectura, perquè el llibre en paper convida a l’atenció i ofereix una visió extensa, i el suport digital facilita la dispersió i proporciona, o exigeix, una concentració en el missatge. Com els 140 caràcters que esdevenen sovint un seguit de sentències que poques vegades ajuden a la reflexió, i recorden massa els predicadors.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada