Llegia dies enrere un article que el meu amic José Antonio Montano va dedicar de retruc al ministre Wert, i principalment, tal com vaig entendre jo, als tertulians, que són cabeçuts, insistents en l’autoafirmació. Lluiten, afirma Montano, per tenir raó, no per fer coses, no per construir, sinó per tenir raó, i les paraules els serveixen més per picar-se que per debatre. Wert representa en aquest escenari el triomf de l’espectacle tertulià, un monstre ocupat en l’exhibicionisme i l’autobombo en un lloc on la incontinència verborreica genera més problemes que altra cosa.
La lectura que fa Montano de l’afer Wert és probablement una de les més agudes i punxants, més quan està feta des de l’altra banda – mai millor dit – de l’espectre catalanista.
No és tant Wert i l’afer el que m’ocupa a mi ara, ni tan sols Montano, a qui, sense permís, em permeto citar. M’interessa aquesta diferència entre el parlador i el faedor, entre les persones dedicades a opinar sobre qualsevol cosa i aquelles que construeixen. Segur que mai ningú no ha creat res de mica en mica, segur que els èxits, petits o grans, apareixen a trompicons i després de més d’una reculada i de més d’un fracàs.
Una d’aquestes persones és Joaquín Salleras, fundador de la Casa de Fraga a Barcelona, que acaba de celebrar els 25 anys de vida. El recordo farà això, 25 anys – o més – a l’estació d’autobusos de Fraga, a l’hora que sortia cap a Barcelona el cotxe de línia, mirant que em fes sòcia de la que havia de ser una de les seves construccions, justament la Casa de Fraga a Barcelona, per aplegar la gent que hi vivia, per reunir-nos de tant en tant i treballar per la memòria del poble. Confesso que no m’hi faig sòcia aleshores.
Hem parlat moltes vegades anys després sobre què significa la Casa de Fraga a Barcelona, i quin tomb ha de tenir en aquestes alçades de la pel·lícula un lloc, una associació d’aquest tipus.
Penso, sincerament, que ell ja va trobar aquest tomb, aquest lloc, aquesta raó de ser. Cada any, durant el dinar de Nadal, guardona persones que han nascut a Fraga o a la comarca del Baix Cinca – a la Ribera, com diu Salleras, com diem molts encara - i que han sobreeixit en la seva professió o han construït alguna cosa interessant, o han treballat sobre algun aspecte que pagava la pena, de forma desinteressada. I gràcies a aquesta tasca, hem conegut petites i grans victòries de persones que tenen en comú haver nascut a la vora del Cinca, a prop de l’Aiguabarreig. Totes tenen en comú que són – som - persones de frontera, no gaire donades a romanços. El diumenge passat, la Casa de Fraga a Barcelona va lliurar els guardons anuals, i avui, jo, em permeto dedicar-li aquestes línies al que ha estat durant anys el seu president i que no deixa de construir i de fer.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada