Llegia dies enrere un article que el meu amic José Antonio Montano va dedicar de retruc al ministre Wert, i principalment, tal com vaig entendre jo, als tertulians, que són cabeçuts, insistents en l’autoafirmació. Lluiten, afirma Montano, per tenir raó, no per fer coses, no per construir, sinó per tenir raó, i les paraules els serveixen més per picar-se que per debatre. Wert representa en aquest escenari el triomf de l’espectacle tertulià, un monstre ocupat en l’exhibicionisme i l’autobombo en un lloc on la incontinència verborreica genera més problemes que altra cosa.
La lectura que fa Montano de l’afer Wert és probablement una de les més agudes i punxants, més quan està feta des de l’altra banda – mai millor dit – de l’espectre catalanista.
No és tant Wert i l’afer el que m’ocupa a mi ara, ni tan sols Montano, a qui, sense permís, em permeto citar. M’interessa aquesta diferència entre el parlador i el faedor, entre les persones dedicades a opinar sobre qualsevol cosa i aquelles que construeixen. Segur que mai ningú no ha creat res de mica en mica, segur que els èxits, petits o grans, apareixen a trompicons i després de més d’una reculada i de més d’un fracàs.
Una d’aquestes persones és Joaquín Salleras, fundador de la Casa de Fraga a Barcelona, que acaba de celebrar els 25 anys de vida. El recordo farà això, 25 anys – o més – a l’estació d’autobusos de Fraga, a l’hora que sortia cap a Barcelona el cotxe de línia, mirant que em fes sòcia de la que havia de ser una de les seves construccions, justament la Casa de Fraga a Barcelona, per aplegar la gent que hi vivia, per reunir-nos de tant en tant i treballar per la memòria del poble. Confesso que no m’hi faig sòcia aleshores.
Hem parlat moltes vegades anys després sobre què significa la Casa de Fraga a Barcelona, i quin tomb ha de tenir en aquestes alçades de la pel·lícula un lloc, una associació d’aquest tipus.
Penso, sincerament, que ell ja va trobar aquest tomb, aquest lloc, aquesta raó de ser. Cada any, durant el dinar de Nadal, guardona persones que han nascut a Fraga o a la comarca del Baix Cinca – a la Ribera, com diu Salleras, com diem molts encara - i que han sobreeixit en la seva professió o han construït alguna cosa interessant, o han treballat sobre algun aspecte que pagava la pena, de forma desinteressada. I gràcies a aquesta tasca, hem conegut petites i grans victòries de persones que tenen en comú haver nascut a la vora del Cinca, a prop de l’Aiguabarreig. Totes tenen en comú que són – som - persones de frontera, no gaire donades a romanços. El diumenge passat, la Casa de Fraga a Barcelona va lliurar els guardons anuals, i avui, jo, em permeto dedicar-li aquestes línies al que ha estat durant anys el seu president i que no deixa de construir i de fer.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada