Passa al contingut principal

Jo ja m'entenc

Jo ja m’entenc, sol dir una veïna de casa, com si volgués esdevenir el recordatori permanent de la cançó d'en Quimi Portet. A voltes, inclou una variació: jo ja sé el que em dic, i jo li contestaria si dubtes, nena, mira bé el meu alambí, i així podríem fer un duet i fer els cors dels Surfing Sirles. I és que les paraules serveixen per moltes més coses que parlar. Serveixen, sobretot, per fer del món un lloc més a l’abast, tan incommensurable ell, el món, tan inacabable aquesta realitat, que si no l’encapsulem en una llengua no hi ha manera de fer-nos-en a la idea. A vegades, diu algú, tinc pensaments que no es poden expressar en paraules. Llavors, hem de dir: doncs, mira, el dia que tinguis pensaments que no siguin paraules, vens i me'ls expliques, i, així, deixaran de ser-ho. Jo ja m’entenc, afegiria. Aquestes paraules que sovint no som capaços de dominar, perquè presenten matisos, detalls, fins i tot paranys que ens emboliquen i després no sabem com sortir-ne, ens acompanyen inexorablement, tant si vols com si no vols, ens ajuden i ens enfonsen, ens permeten un somriure i ens fan plorar. Les paraules, tan etèries elles, tan gasoses que si no fos que les podem escriure semblaria que no són res, poc més que aire modulat, són la nostra presó i també l’única clau que ens permet obrir la reixa per gaudir de la llibertat de qui només aspirar a parlar, ni que sigui per parlar. Les paraules també tenen dia assenyalat al calendari, per fer-les més humanes. És el 21 de febrer, el dia internacional de la llengua materna, que cada any commemora els fets ocorreguts a tres joves, morts a trets quan reclamaven un estatus digne per a la seva llengua. I és que les paraules ho són sempre d'una llengua, sempre materna. Materna d'algú que la va mamar i va aprendre a mirar el món a través de la veu de qui li va ensenyar a caminar per la vida. Jo tinc més duna llengua materna, perquè vaig aprendre a construir la meva identitat en dues gramàtiques. Per això també sóc, d'alguna manera, més d'una persona alhora. Jo ja m’entenc. Per cert, aquest 2013 no reserva gaire espai a la paraula, s’estima més el número, i es dedica internacionalment a l’estadística, aquella disciplina capaç de veure brots verds en un camp erm. La paraula i l’estadística tal vegada ens ajudin a digerir com cal aquest any que es presenta, diuen, com el pitjor de tots els anys. Amb xifres de previsió d'atur que esgarrifen fins al punt de desitjar entrar en una llarga letargia, fins al 31 de desembre, amb la ridícula esperança que els mals tràngols es passen sols, i que, quan despertem, el sol brillarà amb força i podrem lligar gossos amb llonganisses. Vivim atrapats en les paraules dels altres, que auguren xifres negatives i, de tant en tant, algun brot de color, i, de mentre, cada dia ens tornem més desgraciats. Per això tal vegada el repte sigui recuperar el domini de la paraula. Jo ja m’entenc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua