Jo ja m’entenc, sol dir una veïna de casa, com si volgués esdevenir el recordatori permanent de la cançó d'en Quimi Portet. A voltes, inclou una variació: jo ja sé el que em dic, i jo li contestaria si dubtes, nena, mira bé el meu alambí, i així podríem fer un duet i fer els cors dels Surfing Sirles.
I és que les paraules serveixen per moltes més coses que parlar. Serveixen, sobretot, per fer del món un lloc més a l’abast, tan incommensurable ell, el món, tan inacabable aquesta realitat, que si no l’encapsulem en una llengua no hi ha manera de fer-nos-en a la idea.
A vegades, diu algú, tinc pensaments que no es poden expressar en paraules. Llavors, hem de dir: doncs, mira, el dia que tinguis pensaments que no siguin paraules, vens i me'ls expliques, i, així, deixaran de ser-ho. Jo ja m’entenc, afegiria.
Aquestes paraules que sovint no som capaços de dominar, perquè presenten matisos, detalls, fins i tot paranys que ens emboliquen i després no sabem com sortir-ne, ens acompanyen inexorablement, tant si vols com si no vols, ens ajuden i ens enfonsen, ens permeten un somriure i ens fan plorar. Les paraules, tan etèries elles, tan gasoses que si no fos que les podem escriure semblaria que no són res, poc més que aire modulat, són la nostra presó i també l’única clau que ens permet obrir la reixa per gaudir de la llibertat de qui només aspirar a parlar, ni que sigui per parlar.
Les paraules també tenen dia assenyalat al calendari, per fer-les més humanes. És el 21 de febrer, el dia internacional de la llengua materna, que cada any commemora els fets ocorreguts a tres joves, morts a trets quan reclamaven un estatus digne per a la seva llengua. I és que les paraules ho són sempre d'una llengua, sempre materna. Materna d'algú que la va mamar i va aprendre a mirar el món a través de la veu de qui li va ensenyar a caminar per la vida.
Jo tinc més duna llengua materna, perquè vaig aprendre a construir la meva identitat en dues gramàtiques. Per això també sóc, d'alguna manera, més d'una persona alhora. Jo ja m’entenc.
Per cert, aquest 2013 no reserva gaire espai a la paraula, s’estima més el número, i es dedica internacionalment a l’estadística, aquella disciplina capaç de veure brots verds en un camp erm.
La paraula i l’estadística tal vegada ens ajudin a digerir com cal aquest any que es presenta, diuen, com el pitjor de tots els anys. Amb xifres de previsió d'atur que esgarrifen fins al punt de desitjar entrar en una llarga letargia, fins al 31 de desembre, amb la ridícula esperança que els mals tràngols es passen sols, i que, quan despertem, el sol brillarà amb força i podrem lligar gossos amb llonganisses.
Vivim atrapats en les paraules dels altres, que auguren xifres negatives i, de tant en tant, algun brot de color, i, de mentre, cada dia ens tornem més desgraciats. Per això tal vegada el repte sigui recuperar el domini de la paraula. Jo ja m’entenc.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada