La col i la flor

L’altre dia, en la reunió de pares de P5, la senyo de mates i ciències ens va fer una explicació prou detallada dels conceptes que aprenen els nostres fills i de quina manera ho fan. Havíem d’entendre que els nens han d’iniciar de ben petits el camí cap als conceptes matemàtics, des del concret ara, i cap a l’abstracte més endavant, mica en mica. I també que han de començar amb una certa inquietud cap a l’experimentació i el raonament – a petita escala, esclar. Llavors, per il·lustrar què podem fer els pares a casa per incentivar el nen o la nena científics, la senyo ens va posar com a exemple el premi Nobel de Física Isidore Rabi. Aquest senyor havia explicat en una entrevista que era científic gràcies a la seva mare, que cada dia del món li preguntava, a la sortida de l’escola, has fet alguna bona pregunta avui? Per contra, les altres mares preguntaven als seus fills què has après avui? I això va marcar la diferència, perquè fer bones preguntes el va convertir en un científic. La senyo va afirmar, en forma de resum, que la nostra actitud era important, i que calia estimular el nen – o la nena – a fer-se preguntes i més preguntes en lloc de respondre-les nosaltres. Déu del cel! Per culpa meva les nenes no seran mai premis Nobel. I vaig sentir el pes de la responsabilitat a les espatlles. Em vaig enfonsar en la mini cadira de P5 gràcies a un tonatge considerable de responsabilitat ètica per un avenir desgraciat que cauria com una llosa en la meva descendència directa. Em feia més i més petita, i llavors la senyo va comentar que la cuina també era un bon lloc per aprendre els conceptes bàsics de la química. En aquell precís instant, com un bufada de brisa fresca, vaig pensar en el diumenge anterior, quan la nena m’havia ajudat a batre clares a punt de neu, i vam assistir a l’espectacle de solidificació d'un líquid, només amb el tum tum de la forquilla. Va ser el dia que, plegades, vam empastifar el marbre per preparar una de les delícies d'hivern: croquetes de coliflor. Havia bullit prèviament la coliflor, amb tots els inconvenients derivats de l’alliberament de sofre. Després havia preparat una beixamel, i la barreja havia reposat unes hores. Amb les mans blanquinoses de farina – perquè la pasta no s’enganxi a les mans – havíem recollit porcions més o menys iguals de massa, passades per l’ou batut i, després, per pa ratllat. Amb el record d'una sessió de química d'anar per casa, vaig sortir de la reunió de pares amb l’ètica i la responsabilitat a la butxaca, amb la convicció que a mi em toca que les meves filles siguin felices de tant en tant. Digui el que digui el senyor Rabi. Perquè, finalment, qui sap què passarà demà amb la col i la flor. De la mateixa manera que la mare del senyor Rabi no tenia ni idea de quines serien les conseqüències de la seva obsessió per les preguntes.