Passa al contingut principal

La col i la flor

L’altre dia, en la reunió de pares de P5, la senyo de mates i ciències ens va fer una explicació prou detallada dels conceptes que aprenen els nostres fills i de quina manera ho fan. Havíem d’entendre que els nens han d’iniciar de ben petits el camí cap als conceptes matemàtics, des del concret ara, i cap a l’abstracte més endavant, mica en mica. I també que han de començar amb una certa inquietud cap a l’experimentació i el raonament – a petita escala, esclar. Llavors, per il·lustrar què podem fer els pares a casa per incentivar el nen o la nena científics, la senyo ens va posar com a exemple el premi Nobel de Física Isidore Rabi. Aquest senyor havia explicat en una entrevista que era científic gràcies a la seva mare, que cada dia del món li preguntava, a la sortida de l’escola, has fet alguna bona pregunta avui? Per contra, les altres mares preguntaven als seus fills què has après avui? I això va marcar la diferència, perquè fer bones preguntes el va convertir en un científic. La senyo va afirmar, en forma de resum, que la nostra actitud era important, i que calia estimular el nen – o la nena – a fer-se preguntes i més preguntes en lloc de respondre-les nosaltres. Déu del cel! Per culpa meva les nenes no seran mai premis Nobel. I vaig sentir el pes de la responsabilitat a les espatlles. Em vaig enfonsar en la mini cadira de P5 gràcies a un tonatge considerable de responsabilitat ètica per un avenir desgraciat que cauria com una llosa en la meva descendència directa. Em feia més i més petita, i llavors la senyo va comentar que la cuina també era un bon lloc per aprendre els conceptes bàsics de la química. En aquell precís instant, com un bufada de brisa fresca, vaig pensar en el diumenge anterior, quan la nena m’havia ajudat a batre clares a punt de neu, i vam assistir a l’espectacle de solidificació d'un líquid, només amb el tum tum de la forquilla. Va ser el dia que, plegades, vam empastifar el marbre per preparar una de les delícies d'hivern: croquetes de coliflor. Havia bullit prèviament la coliflor, amb tots els inconvenients derivats de l’alliberament de sofre. Després havia preparat una beixamel, i la barreja havia reposat unes hores. Amb les mans blanquinoses de farina – perquè la pasta no s’enganxi a les mans – havíem recollit porcions més o menys iguals de massa, passades per l’ou batut i, després, per pa ratllat. Amb el record d'una sessió de química d'anar per casa, vaig sortir de la reunió de pares amb l’ètica i la responsabilitat a la butxaca, amb la convicció que a mi em toca que les meves filles siguin felices de tant en tant. Digui el que digui el senyor Rabi. Perquè, finalment, qui sap què passarà demà amb la col i la flor. De la mateixa manera que la mare del senyor Rabi no tenia ni idea de quines serien les conseqüències de la seva obsessió per les preguntes.

Comentaris

  1. Seny, sobretot seny. Tot i que de vegades se'ns vol carregar una responsabilitat que no podem assumir, construida sobre unes expectatives en les que, moltes vegades, los pares caiem. Sempre em pregunto, qué cal fer-li als fills? I la resposta, invariablement és fer-los feliçós i que ens facin feliços. Fer coliflor arreboçada és una gran activitat per a compartir intimitat, tradicions i transmetre valors.

    No se que va dir que les millors ensenyances s'aprenen quan no ets concient d'estar aprenent.

    ResponElimina
  2. Ups! Ara si que m'has carregat les espatlles! Així que ara em toca fer-les felices?? I com carai es fa això??? No n'hi ha prou en unes estones d'esbarjo?? I que aprenguem a buscar-se la vida?
    És que pareixes mon germà a camins, tan exigent!

    ResponElimina
  3. que sí, que sí, que ja sé que ho he escrit jo això que a mi em toca que siguen felices de tant en tant... però potser hauria d'haver dit que s'ho passin bé de tant en tant...

    ResponElimina
  4. No, no. No aconseguiràs que afluixi l'exigència de germà. Per cert igual que les millors ensenyances s'aprenen quan no ets conscient d'estar aprenent, les millors ensenyances s'ensenyen quan no saps que les estas fent.

    Bufa!, quin embolic.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua