Les vuit del matí d'un dia laborable. Sóc al cotxe, camí de Lleida. Escolto una tertúlia de ràdio que em distreu de l'arrenca, semàfor, carril a l'esquerra, semàfor, arrenca, de la sortida de Barcelona. Aturada per un vermell just abans d'agafar la Diagonal, sento un ritme de rerefons com de pel·lícula americana. Veig a l'esquerra un grup de persones que corren esportivament, però dubto que la remor provingui d'ells, i no crec en absolut que sigui cosa de la ràdio. Miro els que corren mentre al fons els tertulians parlen de l'endemà.
La remor es fa intel·ligible, i, sí, prové de la meva dreta. No m'havia adonat que sóc davant del quarter del Bruc, i veig un grup de nois vestits amb pantalons com de camuflatge - o a mi m'ho sembla, potser és l'uniforme de diari, però com que no conec aquests temes més que pel cine.. - i samarreta verda militar, botes, cabell curt. Està clar que són estadants del quarter del Bruc.
Canten cançons, per dir-ho d'alguna manera, semblants a les de l'entrenament de Full metal jacket, i a mi m'agafa aquella picassor anguniosa. Miro el semàfor. Sí que li costa! És 10 de setembre.
De l’11 no parlaré, perquè ja ho coneixem.
Deixem el cotxe davant de la casa dels Cambó, en un pàrquing, i enfilem carrer Princesa avall, i després a mà dreta fins a l'antic mercat del Born. Entrem. Una mirada ràpida al jaciment i a l'exposició. Ara toca agafar lloc, ja tornarem amb calma. Hem vingut a veure L’Auca del Born. És 13 de setembre.
El primer cap de setmana després de l'inici de les classes, hem tornat a la rutina amb certes resistències. Les lleganyes dels dies llargs, calorosos, sense massa cotilles, encara pengen, com un record insistent, i els despertadors, maleïts, sonen a l'hora acordada.
Ha arribat la carta, diuen, quina carta? La carta. Penso en el Coronel, que anava cada divendres a l'oficina de correus a veure si tenia carta, però no, mai no li arribava res, no tenia ningú que li escrigués. Aquí sí, aquí hi ha carta, encara que no digui gran cosa, o no digui res que no s'esperés. És 14 de setembre.
La Mercè passa entre passejades per l'autovia, petards, llums i concerts. I vi, també vi, i cava esclar. Converses de fresca esgarrapades a un estiu que ha caigut. És la festa major. És 24 de setembre.
Sense temps per un sospir, arriba Sant Miquel, la festa i la fira. Recordo quan anàvem a la fira, fa anys i panys, quan jo encara portava mitjons, sabates i pitxi. Arribàvem amb cotxe, i hi passàvem la tarda de diumenge, meravellats amb tants colors i tantes aromes. És el que més recordo. Això i el sol de tardagor. És 29 de setembre.
Demà toca arrencar un full al calendari, i continuar, com la vida, que és allò que passa mentre estem entretinguts en una altra cosa.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada