Cerco en la pàgina web de l'Institut Nacional d'Estadística, una de les meves preferides, la paraula residus. Apareix, primer, un enllaç sobre estadístiques de medi ambient; a sota, enllaços a l'Enquesta de Població Activa. No em veig capaç de fer valoracions sobre el logaritme del cercador, i no tinc cap intenció de veure si realment l'Enquesta de Població Activa conté residus, així que vaig directament al medi ambient.
Les últimes dades publicades corresponen a l'any 2010, i porten data d'agost de 2012. No són ben bé notícia, però què hi farem, no hi ha res més actualitzat.
M'assabento que Catalunya va encapçalar la generació de residus perillosos, i Castella - Lleó la de no perillosos. Això del perill, se m'ocorre, deu ser segons es miri, perquè Aznar i Zapatero... ah, no, que no era l'Enquesta de Població Activa, que eren els residus industrials. Continuo, a veure si trobo el que busco.
Apareix, per fi, una nota referida al nombre de llars que separen residus per tipologia de brossa, encara que correspongui al 2008 (que mira que ha plogut). Resulta que les piles i les bateries s'emporten la palma en la separació, segurament perquè van ser dels primers residus maleïts. Segueixen els medicaments. En aquest apartat, em permeto introduir un dubte: que hi hagi percentualment més llars que reciclin més medicaments que fluorescents, no vol dir que ens hàgim desprès de la macrofarmaciola domèstica, això arribarà amb la contenció de la despesa, si és que no ha arribat ja, i jo estic embolicada amb números passats de moda.
I ara sí. Ara ja hi sóc: les raons que addueixen els enquestats per no separar els residus generats a casa. La primera raó és que no hi ha serveis de recollida a la zona. Es podria acceptar el motiu, si no fos que l'esgrimeix prop de la meitat dels que passen de separar vidre, i si no fos que aquest és el territori europeu amb més contenidors de vidre per habitant.
Prop d'un 20% dels enquestats que passen de separar diuen que no ho fan perquè no els interessa o els representa massa esforç, i aquí cal sumar un altre 20% que diu que no val la pena fer-ho. Home, tenint en compte que el gruix de la població ens caracteritzem per voler quedar bé fins i tot en enquestes anònimes, l'únic que se m'ocorre, en aquest cas, és lloar la sinceritat d'aquests enquestats, per barruts que puguin semblar a primera vista.
Fora de l'estadística oficial, hi ha un moviment social que pren cada cop més embranzida: el reciclatge artístic, una de les aficions més modernes que hi ha, per sobre de fabricar cervesa a casa, compartir fotos en una xarxa social, o quedar per petar a la xerrada al costat d'una piscina en un desè pis.
Hi ha cada vegada més blogs dedicats a mostrar les creacions amb objectes fins fa poc condemnats a la ignomínia. I, la veritat, vistos els resultats, és més atractiu ser modern que un galtes.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada