Són quarts de tres de la tarda, i encara no he dinat. Va de poc, perquè, d’aquí a una estona, quan acabem de repassar algunes qüestions de feina, anirem a un menjador que hi ha al Campus d’Alimentació de Santa Coloma de Gramenet.
En el trajecte, des d’un despatx de professor que, abans, havia estat cel·la de pacient mental, fins al menjador, passem per un cami agradable, amb plantes i arbres a banda i banda, i edificis que semblen tan ben acomodats a l’entorn com si haguessin crescut amb arrels, tronc i branques. Diversos pavellons aïllats formen un conjunt de petites edificacions noucentistes que havien servit com a casa de salut i benestar, com el descrivia l’arquitecte que havia rebut l’encàrrec de la Mancomunitat.
S’hi han afegit alguns edificis nous sense destorbs, perquè, com diríem, s’han integrat en l’entorn, i ara, el centre de salut mental es redueix a un pavelló funcional, i la resta són centres docents i de serveis.
L’amfitrió explica durant el trajecte a peu que el conjunt arquitectònic i la ubicació responien a una visió moderna de la psiquiatria. El malalt no estava reclòs ni lligat, sinó que, entre altres coses, participava de teràpies com les feines agrícoles.
Dinem de manera frugal, austera diria. Les estovalles, de paper, porten marcat el nom d’Emili Mira, un psiquiatra que va créixer i es va formar a la Barcelona de primers de segle xx, i que va obtenir el reconeixement internacional i el silenci de l’Espanya franquista. M’interesso per aquest terapeuta, que havia format la primera càtedra de Psiquiatria a Barcelona, i que va aconseguir millores en l’assistència i en el benestar dels malalts interns.
Em va cridar l’atenció, sobretot, que les feines agrícoles formessin part de la teràpia a Torribera, a Santa Coloma de Gramenet. I vaig pensar que també a moltes escoles s’ensenyen els valors de la constància i la paciència a través de les feines en un hort. A més, veure com créixen les hortalisses augmenta l’autoestima, i la confiança en les habilitats pròpies és molt important per a l’equilibri personal.
Déu ser per això que hi ha la sospita que el desenvolupament urbà ha generat un increment de determinades malalties mentals. I, en tot cas, una més que sospita que en el medi rural les malalties mentals no es desenvolupen de la mateixa manera que en el medi urbà, per diferents factors, entre ells, la tolerància social.
Per això, l’agricultura, a més de sector econòmic bàsic, perquè subministra aliments a la població, és també una font d’equilibri anímic i físic. Permet el treball manual, el gaudi d’olors diferents i de textures diverses, es practica a l’aire lliure i, finalment, permet la contemplació del fruit de l’esforç.
Per això, com més horts, millor. Com més horts, més salut.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada