Passa al contingut principal

Emprenendors

Què llegeix, senyor? pregunta Poloni, i Hamlet respon paraules, paraules, paraules. Calúmnies, afegeix més endavant. D’alguna manera, les paraules, el llenguatge, modelen la realitat, ens l’expliquen, ens l’expliquem, i l’entenem d’una forma o d’una altra segons les paraules, paraules, paraules que utilitzem. A través del llenguatge, construïm el relat de la nostra realitat, de la nostra vida, i de la vida del veí. Amb les paraules, podem transformar un paisatge erm en un refugi dolç de la infantesa perduda. I, al contrari, podem transformar un apunt de bellesa en un femer. Aquesta potestat, com aquell que diu divina, ens permet ser creatius, babaus, dominants, manipuladors o crèduls. Hi ha paraules que porten incorporada una càrrega emocional gran, i n’hi ha d’altres que, de tant usar-les en qualsevol context, han perdut valor. És el cas del vocable entranyable, que inicialment es refereix a un afecte molt íntim, tant, que hauria de ser reservat a l’amor matern o filial, i, tanmateix, s’utilitza per a qualsevol cosa. També és el cas de la paraula emprenedor, que arriba plena de glamur, i s’instal·la en les nostres vides com una espasa de Damocles que ens recorda que nosaltres no tenim coratge, o que sí que el tenim i no estem sols. Abans, quan hi havia empresaris, el relat era menys compromès. L’empresari era un senyor que pertanyia a una elit determinada, i, la resta, a treballar. Compte que no m’oblido dels que van empenyorar i invertir suor i estalvis per fer créixer una idea i posar-la en valor. Però estic convençuda que el relat era més simple. Ara no, ara un emprenedor és diferent, no és un empresari, encara que ho sigui. Un emprenedor és qualsevol de nosaltres, el veí del davant, la noia aquella que, mira-la, semblava més poruga, o el cosí de no sé qui, o l’amiga, o el company de classe. Hi ha qui critica que s’hagi desplaçat el mot empresari i hagi pres protagonisme el vocable emprenedor, com si fos un maquillatge propi del políticament correcte, o de la moda del parlar. Hi ha qui ha volgut veure el canvi de paraules com la voluntat d’embellir l’empresari, que respon més a la figura d’aquell senyor que amassa diners a base de la suor de la majoria, i que després no vol fer cap tipus de retorn. Jo crec que parlar d’emprenedors va més enllà d’una moda, i va més enllà del pur maquillar un paisatge. No es tracta d’un eufemisme, que, llavors, seria directament una mentida. L’emprenedor ve per modelar la realitat, la nostra, i explicar-nos que tots, qualsevol, podem tenir iniciativa o coratge. La propera onada de canvi potser ve per deixar d’anomenar empresaris als gestors d’empresa, i, així, tal vegada, comencem a dibuixar un altre món. Només amb paraules, això sí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua