Passa al contingut principal

Persones curioses

Seure en una terrassa del passeig de Gràcia de Barcelona és com assistir a un espectacle de passarel·la. Durant tot el dia passen persones amunt i avall, vestits de vint-i-un botó, estrafolaris, de feina, de qualsevol manera, amb bosses, sense bosses, amb mòbil, amb ulleres, amb gos, amb carretó. No hi ha vint minuts de descans en la desfilada. Seure cada dia en la mateixa terrassa permet conèixer i reconèixer alguns personatges fidels del passeig. En pocs dies, es pot passar de veure gent anònima a trobar cares familiars. En poques setmanes, si l'observador és expert i perseverant, es pot arribar a esbrinar les manies d'alguns i les virtuts d'altres. Recordo un dels personatges que més em van cridar l'atenció fa uns anys. Tot va començar un matí que feia fred, i no s'havien estès tant les estufes exteriors. En la meva terrassa, només hi havia una taula que tingués ombrel·la amb estufa, i els meus acompanyants i jo vam demanar de seure-hi. El cambrer, molt amable, ens va dir que no podia ser, perquè l'estufa pertanyia a un client. A un client? Vam replicar, amb més sorpresa que incredulitat. Fins llavors no ens n'havíem adonat, perquè freqüentàvem aquell indret des de l'estiu, i no havíem tingut ocasió ni necessitat de trobar escalfor: n'hi havia prou amb el sol! A partir d'aquell dia, ens vam endinsar en el món d'aquell client amo de l’estufa. El vam veure negociar, atendre, escriure i petar la xerrada amb uns i altres, com si tingués l'oficina al carrer. D'alguna manera, així era. Ens vam imaginar que era això o allò altre, que si tenia negocis tèrbols o era un enamorat del passeig. Hi havia mil i una històries amagades en aquell senyor que un dia va decidir comprar una estufa per reservar una taula en una terrassa del passeig més car de Barcelona. Fa poc, em vaig assabentar que havia mort, sol i arruïnat. Ser el millor, ser el més barat o ser diferent. Diuen que, per a una empresa, només hi ha aquestes tres formes de competir, sigui quin sigui el mercat, i sigui quin sigui el sector. Si és així per a les empreses, què deu ser per a les persones, que, d’alguna manera, també hem de competir? En el món laboral, probablement es pot fer una translació de les tres fórmules: ser el més fiable, ser el que menys cobra o ser creatiu. Tothom té el seu lloc, esclar, d'això es tracta, encara que no tots els llocs serveixin per a tothom. I en el món personal, quines fórmules deu haver-hi? En la família, en el cercle d’amistats, en les hores d'esbarjo? El meu personatge era, de ben segur, diferent. Va guanyar molt, i, quan va perdre, es va perdre del tot. Llàstima.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua