És divendres, i l’escola s'ha obert als pares dels alumnes, i als pares, tant si vols com si no vols, ens toca complir.
La meva petita està excitada, m'explica que és molt famosa, saps per què, mama? Perquè tens moltes amigues al pati? Se m'ocorre que una nena de primer de primària ha de ser famosa per coses d'aquestes. No, contesta ella. Et rendeixes? Sí. Doncs és que a les portes obertes vindran periodistes i sortirem a la tele. Carai, això sí que és ser famosa!
La meva gran fa de suport als visitants i als professors en els tallers, com els seus companys de secundària.
Els pares, una mica trapelles, aprofitem que fan d'informadors per preguntar-los on es fa una activitat determinada, com s'hi va, i, finalment, demanar-los que ens hi acompanyin, encara que sapiguem anar-hi. Ells, obedients i atents, pugen i baixen escales, i faciliten tota mena d'indicacions amb un somriure mentre nosaltres riem de la nostra brometa.
Els de batxillerat presenten els projectes d'empresa en una mena de fira d’emprenedors, i confien que els pares, clients amb potencial per invertir, compraran els productes que han dissenyat i fabricat. Alguns, com el carregador portàtil de dispositius mòbils, tenen bona pinta.
Les portes obertes serveixen per donar a conèixer els projectes educatius dels centres, i facilitar la tria. També per fidelitzar els que ja van apostar en el seu moment per aquella escola. Conèixer com es comporten els nens i els no tan nens ajuda, suposo, a posar ordre en les opcions de centre escolar.
En l'activitat de teatre, els alumnes de sis anys, que havien creat una titella, l'han de presentar en públic. L'han dissenyat, li han donat forma, li han posat nom, i ara li han de posar la veu.
Com et dius? Pregunta el professor, i el nen contesta Furby. Quants anys tens? Tres. Què és el que més t'agrada? Jugar a futbol. Ensenya'ns com jugues, Furby. I així passen altres futbolistes, dibuixants i veterinaris. Finalment, una titella de sis anys explica que vol ser “la que posa les estrelles Michelin”. Per sort, el seu menjar preferit són les pizzes.
Hora de dinar, i tots – els que havíem reservat, esclar - al menjador de l'escola. Saludable, equilibrat i... sorpresa! Amb bon gust.
A les cinc, tothom cap a casa. Tanquen les portes i aquell univers d'infantesa, allò que passa entre timbre i timbre, torna a l’estat habitual, els nens perseverant en la tasca de fer-se grans, els pares a la feina i jo satisfeta perquè hi hagi escoles molt millors que les dels anys 60 o 70, les que em va tocar viure a mi. Mentiria si no digués que tinc bons records d'algunes monges del col·legi. No puc dir el mateix del colegio nacional on vaig anar fins als nou anys. En cap cas, però, no ens van obrir un ventall tan gran per triar com divertir-nos en la vida mentre ens guanyem els cigrons.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada