La independència de Nueva Granada va donar lloc a la que es coneix com a Gran Colòmbia, que el 1821 estava integrada pels actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i alguns dels territoris que formen part de Brasil, Perú i Nicaragua. Un any després, s’hi uneix, voluntàriament, Panamà, per manca de confiança en les possibilitats de defensar-se d’un potencial retorn de les tropes espanyoles, i per simpatia pel projecte de Bolívar de crear un gran estat sudamericà. Panamà aviat va voler fer marxa enrere, i li va costar un temps reprendre les regnes del seu destí – com si diguéssim –, i mica en mica es va esqueixar aquell projecte de gran territori unitari.
Colòmbia ha viscut anys i panys de convulsions per diferents motius. Els últims quaranta anys, les confrontacions amb grups armats han estat els protagonistes de la violència, i també de les últimes eleccions en aquest país, que han tingut com a principal desencontre entre candidats la manera d’afrontar el procés de pacificació amb les guerrilles.
Finalment, Santos va ser reelegit president, i ha de prendre possessió del càrrec el 7 d’agost. I algú ha d’anar en representació d’Espanya.
Ja va passar fa unes setmanes, que Varela va prendre possessió del càrrec electe com a president de Panamà, i ningú no es volia perdre la retransmissió del mundial de futbol. Sembla que va perdre Mariano, i el van haver de posar dalt d’un avió i cap a representar.
Ara Mariano diu que ni parlar-ne, que ell no juga, i el nou rei, que prou feina té, així que al joc de les cadires li ha tocat a Joan Carles I el campetxano, que per això l’han aforat. No sabem si és un rumor, un globus sonda o la mala llet que gasta la premsa, però ja s’ha llençat la notícia de la possible habilitació del campetxano com a representant de recanvi, perquè ni Mariano ni Felipe no poden ser a totes les preses de possessió que facin els països iberoamericans, que això és un no parar. Només cal pensar que l’Organització d’Estats Iberoamericans està formada per 20 – vint, sí, ni més ni menys – estats de Sudamèrica, a més d’Espanya i Portugal. I, tenint en compte que tots tenen el costum de fer eleccions, això no és vida.
Santos s’allunya de la més pura tradició bolivariana, més aviat representada per l’exabrupte de Chavez, aquell que va posar el campetxano com un toro. I se n’allunya perquè el primer que va fer quan va ser coneixedor de l’abdicació va ser enviar una carta pública de suport i afecte al sortint, al que ara assistirà a la presa de possessió com a representant d’Espanya.
D’aquesta manera, Espanya acaba d’entrar per mèrits propis en el cercle selecte d’estats bicèfals que va encetar la Rússia de Putin, i després va continuar amb el Vaticà.
Només ens queda confiar que, d’aquí al 7 d’agost, la premsa s’hagi equivocat, i cada cosa torni al seu lloc. El campetxano a mirar obres i el preparao a treballar.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada