La independència de Nueva Granada va donar lloc a la que es coneix com a Gran Colòmbia, que el 1821 estava integrada pels actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i alguns dels territoris que formen part de Brasil, Perú i Nicaragua. Un any després, s’hi uneix, voluntàriament, Panamà, per manca de confiança en les possibilitats de defensar-se d’un potencial retorn de les tropes espanyoles, i per simpatia pel projecte de Bolívar de crear un gran estat sudamericà. Panamà aviat va voler fer marxa enrere, i li va costar un temps reprendre les regnes del seu destí – com si diguéssim –, i mica en mica es va esqueixar aquell projecte de gran territori unitari.
Colòmbia ha viscut anys i panys de convulsions per diferents motius. Els últims quaranta anys, les confrontacions amb grups armats han estat els protagonistes de la violència, i també de les últimes eleccions en aquest país, que han tingut com a principal desencontre entre candidats la manera d’afrontar el procés de pacificació amb les guerrilles.
Finalment, Santos va ser reelegit president, i ha de prendre possessió del càrrec el 7 d’agost. I algú ha d’anar en representació d’Espanya.
Ja va passar fa unes setmanes, que Varela va prendre possessió del càrrec electe com a president de Panamà, i ningú no es volia perdre la retransmissió del mundial de futbol. Sembla que va perdre Mariano, i el van haver de posar dalt d’un avió i cap a representar.
Ara Mariano diu que ni parlar-ne, que ell no juga, i el nou rei, que prou feina té, així que al joc de les cadires li ha tocat a Joan Carles I el campetxano, que per això l’han aforat. No sabem si és un rumor, un globus sonda o la mala llet que gasta la premsa, però ja s’ha llençat la notícia de la possible habilitació del campetxano com a representant de recanvi, perquè ni Mariano ni Felipe no poden ser a totes les preses de possessió que facin els països iberoamericans, que això és un no parar. Només cal pensar que l’Organització d’Estats Iberoamericans està formada per 20 – vint, sí, ni més ni menys – estats de Sudamèrica, a més d’Espanya i Portugal. I, tenint en compte que tots tenen el costum de fer eleccions, això no és vida.
Santos s’allunya de la més pura tradició bolivariana, més aviat representada per l’exabrupte de Chavez, aquell que va posar el campetxano com un toro. I se n’allunya perquè el primer que va fer quan va ser coneixedor de l’abdicació va ser enviar una carta pública de suport i afecte al sortint, al que ara assistirà a la presa de possessió com a representant d’Espanya.
D’aquesta manera, Espanya acaba d’entrar per mèrits propis en el cercle selecte d’estats bicèfals que va encetar la Rússia de Putin, i després va continuar amb el Vaticà.
Només ens queda confiar que, d’aquí al 7 d’agost, la premsa s’hagi equivocat, i cada cosa torni al seu lloc. El campetxano a mirar obres i el preparao a treballar.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada