El 1948, José Figueres Ferrer, fill de noguerencs –concretament d’Ós de Balaguer -, va donar un cop de maça al mur del quarter Bellavista, a San José de Costa Rica, un acte simbòlic que representava l’eliminació de l’exèrcit en el país. Un any després, es va incorporar a la Constitució aquesta decisió dràstica de la Junta de Govern constituïda després de la fi de la guerra civil, i presidida per Figueres. Aquí, van venir a dir, s’ha acabat el bròquil: qui vulgui ser president, que convenci la gent que el voti en unes eleccions.
La partida pressupostària dedicada a mantenir les tropes es va destinar a educació, salut i cultura. I, així, aquell quarter de Bellavista porta gairebé 66 anys com a seu del Museu Nacional.
El mes passat, José Guillermo Solís, actual president de Costa Rica, sense ascedència lleidatana, ni tan sols catalana, que se sàpiga, va abolir el culte al personalisme. Un decret prohibeix l’exhibició de fotografies del president en els edificis públics, i s’eliminen les plaques amb nom en les obres públiques, sigui quina sigui la grandària de l’obra o de la placa, perquè les obres no són d’una persona o d’un govern, sinó d’un país. Aquí, va venir a dir, s’ha acabat un altre bròquil.
Solís, com els seus predecessors, no té residència presidencial, i va cada dia a la feina amb cotxe, sense escorta. I tothom ha pogut veure la fotografia de Solís com un seguidor més de la seva selecció, a la Font de la Hispanitat de la capital durant el mundial de futbol de Brasil.
Costa Rica és la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina. Va apostar per la conservació de la natura, i va ser pioner en ecoturisme. També va apostar per l’equilibri social, i des de finals del xix, la prosperitat del cafè va arribar als petits i mitjans productors que treballaven terres en propietat i es llogaven a d’altres quan tenien temps sobrer.
A Costa Rica, la independència va ser un procés llarg – 14 anys - i confós. Primer de tot, perquè els costariquenys no van declarar la independència, els van independitzar. Cert que no eren una província de l’Imperi espanyol, sinó una Governació, i la decisió de Guatemala els va trobar despistats. Van formar part de la Federació Centreamericana, una mena d’Estats Units de Centreamèrica, que mantenien la identitat i s’unien per les coses que calia, però no va acabar de funcionar.
Finalment, el 1832, van declarar la indepedència de Costa Rica, coincidint amb l’expansió del cafè. Es formava una estructura de petits propietaris pròspers, i no sé sap si va ser primer l’ou o la gallina, el cert és que la riquesa, el cafè i la lliure determinació van aparèixer els mateixos anys, i la identitat d’aquest petit país es va forjar amb aquells fonaments. Fa 182 anys.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada