El 1948, José Figueres Ferrer, fill de noguerencs –concretament d’Ós de Balaguer -, va donar un cop de maça al mur del quarter Bellavista, a San José de Costa Rica, un acte simbòlic que representava l’eliminació de l’exèrcit en el país. Un any després, es va incorporar a la Constitució aquesta decisió dràstica de la Junta de Govern constituïda després de la fi de la guerra civil, i presidida per Figueres. Aquí, van venir a dir, s’ha acabat el bròquil: qui vulgui ser president, que convenci la gent que el voti en unes eleccions.
La partida pressupostària dedicada a mantenir les tropes es va destinar a educació, salut i cultura. I, així, aquell quarter de Bellavista porta gairebé 66 anys com a seu del Museu Nacional.
El mes passat, José Guillermo Solís, actual president de Costa Rica, sense ascedència lleidatana, ni tan sols catalana, que se sàpiga, va abolir el culte al personalisme. Un decret prohibeix l’exhibició de fotografies del president en els edificis públics, i s’eliminen les plaques amb nom en les obres públiques, sigui quina sigui la grandària de l’obra o de la placa, perquè les obres no són d’una persona o d’un govern, sinó d’un país. Aquí, va venir a dir, s’ha acabat un altre bròquil.
Solís, com els seus predecessors, no té residència presidencial, i va cada dia a la feina amb cotxe, sense escorta. I tothom ha pogut veure la fotografia de Solís com un seguidor més de la seva selecció, a la Font de la Hispanitat de la capital durant el mundial de futbol de Brasil.
Costa Rica és la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina. Va apostar per la conservació de la natura, i va ser pioner en ecoturisme. També va apostar per l’equilibri social, i des de finals del xix, la prosperitat del cafè va arribar als petits i mitjans productors que treballaven terres en propietat i es llogaven a d’altres quan tenien temps sobrer.
A Costa Rica, la independència va ser un procés llarg – 14 anys - i confós. Primer de tot, perquè els costariquenys no van declarar la independència, els van independitzar. Cert que no eren una província de l’Imperi espanyol, sinó una Governació, i la decisió de Guatemala els va trobar despistats. Van formar part de la Federació Centreamericana, una mena d’Estats Units de Centreamèrica, que mantenien la identitat i s’unien per les coses que calia, però no va acabar de funcionar.
Finalment, el 1832, van declarar la indepedència de Costa Rica, coincidint amb l’expansió del cafè. Es formava una estructura de petits propietaris pròspers, i no sé sap si va ser primer l’ou o la gallina, el cert és que la riquesa, el cafè i la lliure determinació van aparèixer els mateixos anys, i la identitat d’aquest petit país es va forjar amb aquells fonaments. Fa 182 anys.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada