Aquest vespre - m'atreveixo a afirmar amb veu imperativa - no mirarem la tele. I aixeco les celles intentant una mirada desafiant que no sé si em surt, perquè de seguida les meves filles em recorden, amb el posat indiferent, que elles no miren la tele mai. Tampoc internet, afegeixo. I llavors sí que reaccionen. Per què? Què passa? Pregunten amenaçadores. Aquest vespre farem conversa, dic solemne.
Com que llegeixo per aquí i per allà que cal més conversa, que conversem poc, que hi ha massa emails i poques hores dedicades al diàleg, que sense conversa ens tornem intolerants, perquè no ens donem permís a revisar el nostre punt de vista amb el punt de vista d’un altre, com que fins i tot Mariano Rajoy diu que ell vol dialogar, doncs he pensat que podria començar a aplicar receptes a casa. Així que aquell era el gran dia.
Esbufecs i alguna deserció després, una de les meves filles enceta. Molt bé, doncs comencem. De què vols parlar? No sé, dic, què heu fet al col·legi? Res, mama, som de vacances des del juny. D’acord. Teniu ganes de veure les amigues? Fa dies que no sabeu res d’elles. Parlem cada dia pel whaths. Entesos. Què us agradaria ser de grans? (començo a lliscar pel costat patètic). No ho sé, ni idea. Més esbufecs. Ho podem deixar aquí? Entesos, ho deixem aquí. I cada una se'n va a la seva, a llegir, a mirar una sèrie però en la pantalla de l'ordinador, o a dibuixar.
Potser no els venia de gust, penso, i esclar, com que per conversar cal que hi hagi almenys dues persones que en tinguin ganes, i no és el cas, millor deixar-ho per un altre dia.
L'endemà, dedico una estona a fer cuinetes. La petita apareix, i se li encenen els ulls. Et puc ajudar, mama? Esclar, dic, però renta't les mans. Què faig? Li deixo espai i feina, li dic què pot fer, i s'enceta, sense voler, una conversa sobre el menjar que porta a una altra i, abans de la tercera, ha aparegut l'altra nena, que també s'hi vol afegir.
Li fem lloc, i li donem feina. Continuem la conversa on l'havíem deixat, i la tercera també vol dir la seva, i una cosa porta a una altra.
El meu home també apareix, però no li deixem lloc ni li donem feina, perquè només vol apuntar-se a fer-la petar.
Em sento bé, tan bé que penso que tots quatre ens assemblem a algú altre, espero. I penso en Tolstoi, i direu ara a què bé Tolstoi, doncs perquè comença Anna Karenina amb una frase envejable: Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera. Segurament sí, hi ha més fórmules de digerir les dificultats que de gaudir d’aquells moments que ens trobem de tant en tant, com un regal.
Una bona estona després, cadascú va a la seva, i jo he après una cosa: que per a conversar, a més de tenir-ne ganes, cal que hi hagi algun tema de què parlar, perquè petar-la per petar-la és més aviat avorrit i no porta enlloc.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada