Primer, vaig fer el que correspon a la meva cultura: vaig concretar l'objectiu i un full de ruta amb calendari. Després, m'hi vaig esforçar, vaig caure i em vaig aixecar. Vaig mantenir l'optimisme. Vaig ser perseverant. Fins i tot vaig ser ferma i no vaig permetre que les distraccions em despistessin del camí que m'havia marcat.
En el moment en què em vaig adonar que sola no podria, vaig formar equip. Vam establir clarament les normes de col·laboració perquè no hi hagués mal rotllo, vam revisar el full de ruta, vam assumir tasques, i vam establir reunions diàries de 15 minuts per a coordinar-nos, integrar-nos com a equip i motivar-nos. Vam ser imaginatius, i ens vam arriscar, que consti.
Ara bé, com que l'objectiu semblava més lluny a cada passa, finalment, alguns es van cansar, i van començar amb insinuacions, després van ser més directes i, finalment, l'equip es va desfer. Van argumentar que l'objectiu era poc concret i inabastable.
Em va saber greu, perquè sembla que aquesta fórmula, portada sistemàticament, funciona en altres àmbits, o això diuen. En el meu cas, no hi havia manera.
Per això, quan algú em va parlar d'eliminar objectius perquè esdevenen limitacions, ens fan comportar amb idees preconcebudes, i ens encotillen, vaig pensar que potser havia de canviar les regles.
Vaig haver d'aprendre a no plantejar-me cap objectiu. Havia de gaudir amb allò que m'agrada sense una finalitat predeterminada. M'havia de deslliurar de les idees preconcebudes, de la tendència al full de ruta i el calendari. Havia de renunciar a tot allò que em fes veure i viure les coses dins una idea preconcebuda i que no em permetés mirar més enllà.
No va ser fàcil. Quan has estat educat per fixar objectius i treballar per a aconseguir-los, encara que hi hagi més entrebancs que assoliments, dedicar-se al gaudi de fer per fer, per moltes satisfaccions que aporti, no és senzill.
Finalment, com que no podia tenir objectius, estava més tranquil·la i relaxada, però no havia avançat.
Ara he hagut d'admetre que he fracassat. Ja no sé quins mètodes més puc trobar, i no puc culpar aquest mètode o aquell altre, perquè cap ni un ha donat fruit.
Potser sí que tenien raó els meus companys d'equip quan deien que l'objectiu era inabastable. Poc concret no, això de cap de les maneres. Esbrinar les raons de la tírria de Wert a l'accés universal a l'ensenyament artístic no em sembla tan abstracte com em volien fer creure. Per mi és prou definit saber si Wert s'estima més que l'ensenyament artístic estigui reservat a una elit, o bé encara té malsons quan pensa en la professora de música que li va tocar de petit, o en aquell mural que tots els companys empastifaven mentre ell no es volia embrutar la camisa.
Deu ser això, que l'objectiu era inabastable.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada