Rebo una felicitació de Nadal des d'Aràbia Saudita que m'agafa per sorpresa. Penso, de primeres, que hi ha persones educades en el respecte, i m'alegro que em dediquin algun moment de la seva vida. Després, dubto si felicitar jo també els Nadals i el nou any o donar les gràcies i prou. Em va passar el mateix la primera vegada que en vaig rebre una des de la Xina, que em va deixar perplexa.
Finalment, decideixo donar les gràcies i prou, més que res perquè a Aràbia Saudita està prohibida la celebració del Nadal i del nostre any nou.
Porto uns quants Nadals a les esquenes, amb poques diferències en les celebracions. Família i taula en són ingredients bàsics. Si hi ha nens petits, millor que millor, perquè llavors el tronc es pot fer cagar amb tot el protocol – algú deia que totes les cases haurien de tenir un xiquet o altre per Nadal, no és mala idea -. Amb nens, fer el pessebre és gairebé obligat, i reproduir tot allò que recordem de quan els nens érem nosaltres, també.
Enguany tinc un una novetat, i no arriba de l'estranger: tinc convidada vegetariana.
Ja he dit que família i taula són ingredients bàsics, en el meu cas, per als Nadals. Si penso en la taula, i em toca decorar-la, repasso possibilitats entre gambes, capó, canalons, xai, vedella, patés, fumats... No pensava que hauria de fer un menú especial, sense proteïna animal, en aquestes dates.
Cerco a veure què trobo per la xarxa, perquè ha d'haver-hi alternatives sucoses. No dic per a tothom, perquè estic segura que més d'un em retiraria la paraula – jo mateixa, sense anar més lluny.
Trobo una recepta que deu ser un clàssic en el ram: fals paté de llenties i nous. Es tracta de triturar llenties, nous, alls, suc de llimona, oli, comí, sal i pebre. No puc resistir la temptació de trobar una imatge d'aquest plat, i veig una mena de pasta fosca poc atractiva.
Penso en una taula que tingui color, i veig un gratinat de mongetes vermelles. El vermell fa Nadal. Es tracta de coure albergínia, pebrot, ceba, tomàquet, orenga, comí, sal i pebre, afegits en diferents moments; aquesta barreja es posa al forn durant tres quarts d'hora, amb les mongetes vermelles ja cuites, i unes rodanxes de tomàquet per sobre. Finalment, s'hi afegeix formatge, i es gratina. Què voleu que us digui?
Estic per fer un aperitiu que inclogui arròs amb bolets i croquetes de col-i-flor, seguir amb una crema de porros i, per acabar, canalons d'espinacs.
La resta, podem menjar també patés i gambes, afegir daus de salmó fumat a la crema de porros, i decidir si els canalons són de l'àvia o de Popeie.
Per les postres, cap problema, perquè no es tracta d'una convidada vegan, sinó vegetariana, així que els torrons són aptes.
Nadal amb família, com sempre, i taula diferent, taula finalment.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada