Passa al contingut principal

Qüestió de nas

Fa uns dies vaig anar a l'aeroport de Barcelona, i no vaig agafar cap avió. En canvi, vaig visitar unes instal·lacions que reben i preparen la càrrega aèria, les mercaderies que viatgen en avió. Per a fer més amena la visita, els organitzadors van amagar un explosiu en una capsa, i van demanar que un vigilant de seguretat amb el seu gos fes inspecció dels paquets que hi havia. El gos, guiat pel vigilant de seguretat, s'acostava a les capses, nerviós, i les ensumava, movia la cua i no parava quiet. Però sembla que tot això, al contrari del que ens van ensenyar les pel·lícules, no és cap senyal d'alerta. Al contrari, quan va trobar l'explosiu, va seure al costat de la capsa del delicte sense fer cap moviment. Quan el vigilant de seguretat va prendre l'explosiu del lloc on el gos havia assenyalat, el va premiar. El binomi que formen vigilant i gos necessita de compenetració i entrenament. El gos ha de confiar-hi plenament, i saber que si troba el que ha de buscar, obtindrà una recompensa que li agradarà. Encara que finalment sembli que és només qüestió de nas, es tracta de reforçar positivament l'animal, i que el vigilant sàpiga, a més, guiar-lo i recompensar-lo quan toca. La mateixa setmana, vaig viure una experiència vínica. Entre altres, em van donar a ensumar 10 càpsules d'aromes. El vi és capaç de desprendre més aromes encara, però prou feina vaig tenir amb aquesta mostra. Es tractava d'ensumar la càpsula i endevinar a què feia olor. He de confessar que en vaig encertar un 50%, i vaig ser incapaç de determinar a què corresponia l'altre 50%. Rosa, vainilla, fumat, regalèssia i cítric. No em demaneu gaire més, perquè no tinc l'olfacte gaire educat, per molt que m'entesti a fer veure el contrari. Diuen que l'olfacte dels gossos és entre 10 mil i 100 mil vegades més potent que l'olfacte humà. En la comparació entre el gos de l'aeroport i una servidora, segur que la distància s'ha fet encara més gran. Llarg, petit, gran i gros, arremangat, curt, aguilenc, ossut, camús, vermell, carnós, recte, prim i punxegut, ondulat, de bola, petit i ample són alguns del tipus de nas. Algunes persones llueixen un nas protuberant amb elegància, i altres s'avergonyeixen del que els ha tocat. A la Xina, les operacions de nas s'han incrementat, i hi ha molts joves que pensen que l'aparença física és determinant a l'hora de trobar feina. Per això, volen transformar el nas petit i ample en un nas recte, que sembla que té més adeptes. Aquesta moda se suma a les operacions de pòmuls i d'ulls, i els xinesos ja són el segon país del món en operacions estètiques. Ignoro si després de les operacions incrementen o disminueixen capacitat olfactiva, si saben apreciar més un vi o detectar un explosiu. Però és ben clar que hi ha molts plaers que són qüestió de nas, i això no sé si passa pel quiròfan.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua