No, jo dic no, diguem no, cantava Raimon fa més de cinquanta anys, i encara ara hem de repetir la lliçó a veure si ens queda i passem l'examen amb nota.
Dir no és difícil. Quan som petits, quan tot just aprenem a parlar, una de les primeres notes que pronunciem és justament no. Pares i padrins ens ensenyen a dir si. Després, aprenem a dir meu, i formem un conjunt amb no i amb meu, sobretot davant d'altres nens. Llavors, pares i padrins ens ensenyen a compartir i a assentir. Hem de ser bons jans, encara que pel camí ens oblidem de ser el que som.
Quan som grans, la cantarella que tantes vegades hem sentit s'ha incrustat en la forma de ser, i regalem afirmacions i compartim l'esmorzar encara que ens morim de gana. Dir no costa molt.
Cada vegada que ens enfrontem a una situació que ens obliga a caixa o faixa, ens estressem, i hem de fer cursets d'assertivitat, aprendre una altra vegada a contestar educadament el que volem contestar, i assumir que l'altre potser no s'enfada, i si s'enfada tal dia farà un any.
Dir no costa, és veritat. Costa sobretot perquè és infinitament més fàcil dir que sí a tot. Acceptar propostes d'un altre significa que no hem d'ocupar-nos de decidir quin és el nostre compromís amb la vida. Replegar-nos a les decisions que ens planteja algú vol dir que no hem de dedicar temps a prendre les nostres decisions, a decidir quines són les nostres prioritats, treballar per elles i descartar les que ens desviïn del camí, o ens prenguin un temps que és valuós.
Dir no costa molt. Però dir sí a tot té uns costos més elevats encara. Dir sí a tot significa dir no a les moltes opcions que ens agradaria triar, i, per mandra, per manca de fermesa, per por al ridícul o per por a la frustració, deixem de banda. Dir no, per molt que costi, representa tombar la balança a favor nostre.
Hi ha moltes formes corteses de dir no, i cal practicar per avançar en la dura tasca del compromís amb nosaltres mateixos. Des del m'agradaria molt però ara no tinc temps, al t'agraeixo que hagis pensat en mi però ara estic amb altres coses, amb altres projectes, o tinc com a norma no deixar diners a ningú. Si trobem un insistent, sempre podem plagiar Adam Grant. Aquest professor de psicologia d'empresa afirma que es va trobar un interlocutor caparrut que no comprava cap de les excuses que li presentava. Finalment, li va dir: lamento la decepció, un dels objectius que m'he marcat aquest any és millorar l'habilitat per dir no, i vostè és una prova difícil.
La innovació és dir no a milers de coses, va deixar dit Steve Jobs, i aquesta és una de les raons per les quals crec que una cultura és més avançada com més clar aprenem les persones, els ciutadans, a dir no quan volem dir no, i a dir si quan volen dir si. Sabent que el sí és també un compromís i una responsabilitat.
Llavors, la cultura del si si haurà donat pas a la cultura del si, sisplau, i serem capaços d’innovar. O no.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada