Dia 1. Sóc a cinc mil quilòmetres de casa, comptats en línia recta. Poc més de set mil si comptem en distància de vol, i gairebé tres dies en cotxe si tingués el mal cap d'haver arribat conduint, que no és el cas. A hores d'ara, tots sabem que Catalunya i el procés són a les planes dels diaris internacionals, i que si sortim de casa és fàcil que ens preguntin pel procés.
I justament això és el que em va passar, que em van preguntar pel procés. M'hagués agradat que fos una conversa occidental, del tipus quines possibilitats creus que teniu o similars, que tenen a veure amb la tàctica o, si algú m'apura, amb l'estratègia. No va ser el cas.
Al meu davant tenia un interlocutor de l'orient llunyà, i la tàctica i l'estratègia no li interessaven. Tampoc la història o la cultura, i ni tan sols l'economia. Li interessava el relat.
Per això, em va convidar diverses vegades a definir Catalunya en tres paraules. Li vaig explicar que som bons en biomedicina, que tenim una cultura mil·lenària, que si els cuiners, que si Gaudí. Li vaig dir també que tenim un somni, construir un país a la mida de les persones, on representants i representats es trobin pel carrer. Li vaig explicar mil coses, però cap ni una l'acontentava.
Finalment, li vaig passar la pilota. Defineix-me el teu país en tres paraules. I ho va fer: alta educació i alta tecnologia. I vaig entendre que demanava pel relat, pels atributs que ens han de definir i que encara no hem resolt del tot.
Dia 2. Sóc en una reunió de pares de primària. Ens fan una exposició sobre l'anglès que s'imparteix a l'escola: metodologia, nivells que assoleixen els alumnes quan acaben la secundària i dades comparatives. Em quedo amb la xifra que van donar: 12 punts per sobre de la resta d'Espanya.
Una mare que no sóc jo demana la paraula per comentar que no li interessen les comparatives amb la resta d'Espanya, perquè només faltaria que no hi estiguéssim per sobre. Suggereix que presentin dades comparatives respecte de països de l'entorn europeu, perquè, d'aquesta manera, puguem conèixer quan ens falta per arribar-hi.
No les tenim, li contesten oficialment. I ella insisteix que cal anar més enllà de l'autocomplaença respecte de la resta d'Espanya.
Dia 3. Penso en els dos dies que he explicat, i em fa l'efecte que ens cal un relat, un objectiu de país, i treballar per a aconseguir ser els millors en alguna cosa. Així, quan algú ens demani que definim Catalunya en tres paraules sapiguem què respondre.
Dia 4. Se m'ocorre que podem començar per voler ser els millors en educació. Deixar d'ensenyar tastets i prendre la decisió d'educar en l'excel·lència, i que l'excel·lència sigui una condició mesurable, quantificable, no únicament una paraula. Finalment, les paraules són gratis, i gratuïtes quan no tenen res que les sustenti.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada