Passa al contingut principal

Cagar-hi

L'escatologia – dit de la complaença malaltissa a contemplar, tocar, parlar, escriure, etc. sobre els excrements - defineix, probablement millor que cap altra disciplina, l'esperit, la voluntat i el fet diferencial d'una cultura tan antiga com el cagar (amb perdó). Molt s'ha escrit sobre la figura del caganer, que ha encetat un periple internacional que podria superar Sant Jordi i, fins i tot, la Sagrada Família o la Mare de Déu de Montserrat com a emblemes nacionals. Al costat del caganer, la tradició de fer cagar el tronc - o el tió - que s'escau a les mateixes dates. Més enllà de les fronteres, sobta que els Nadals, festes tan sagrades, tinguin aquesta pinzellada fecal a Catalunya. Sobta i fa gràcia, i per això els caganers es venen fins i tot al Japó o als Estats Units. Esclar que hi ha contribuït, i molt, l'esperit d'alguna empresa fabricant de caganers, que va idear el salt a partir de figures actuals i internacionals, com el president dels Estats Units o jugadors de futbol, entre altres. L'escatologia, però, no comença ni acaba el mes de desembre, i és ben antiga. A Barcelona, per exemple, hi ha el carrer de Cagar-hi, un dels passatges enreixats de la Ciutat Vella, al final de la Rambla. Si teniu interès a trobar-lo, haureu de cercar un carreró amagat, tancat amb reixa i sense nom. Diuen els entesos que el nom li va venir pel costum arrelat entre els barcelonins del segle xix de defecar-hi. No devien conèixer que cagar-se al carrer és sinònim de fracassar, almenys així ho va recollir en Josep Galan al llibre Modismes i frases fetes de la parla de Fraga. El torrent del Merdançar i l'estany del Cagalell són topònims en desús de la Barcelona vella, i l'origen escatològic és prou evident. Per Sant Marc, que s'escau a finals d'abril, se celebra la festa Major de Balsareny, al Bages. Enguany, acull la tercera edició de la Cagada de la Mula. En vaig tenir notícia casualment, no fa gaires dies, perquè ho vaig veure anunciat en un restaurant del poble. Encuriosida, li vaig preguntar a la cambrera què era allò, però no me'n va saber donar raó, i em va adreçar a l'amo. Aquest sí que em va explicar com anava la cosa. En un pàrquing del poble, es marquen caselles amb números. En paral·lel, es poden adquirir, a uns cinc euros segons em va comentar, butlletes amb un dels números de casella. El dia d'actes, es deixa anar una mula, que es passeja pel pàrquing i les caselles marcades, fins que fa la cagada. El quadrant on deixa la tifa és el guanyador, i qui ha comprat la butlleta on l'animal s'ha deixat anar aconsegueix els mil euros del premi. L'amo del restaurant em va explicar també que això no és bufar i fer ampolles, perquè la mula s'hi pot estar estona fins que fa de ventre. No hi ha dubtes que resta pendent una ruta turística que faci aflorar més indrets emblemàtics d'aquesta afecció per les coses de l'evacuar, segur que tindria èxit. No la caguem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua