Mesquins

Al vespre, veig un reportatge a la televisió sobre les violacions a l'Índia. Només un tros, justament quan entrevisten alguns advocats que expliquen com pot ser que les dones violades perdin els judicis. Diuen que allà la justícia es basa en els testimonis de la gent, i sembla que és senzill aconseguir falsos testimonis a canvi d'alguna cosa; diners, s'entén. Després entrevisten un violador que confessa davant de la càmera que ha violat una dona per a deshonrar-la, perquè no es pugui casar amb ningú. Sense remordiments, perquè afirma no tenir-ne cap ni un, continua amb el seu raonament: les violen o les cremen amb àcid perquè ningú no s'hi vulgui casar. Condemnar aquestes paraules des d'Occident és gairebé obligatori. I condemnar una dona violada, vexada, cremada, a l'exclusió social ha de ser també inconcebible des de la nostra societat estant. La civilització ens fa persones millors, més empàtiques, menys rígides, més comprensives. I, sobretot, menys mesquines. La civilització es diu cultura occidental. Segurament per aquesta raó, moltes persones que s'han vist excloses socialment en les seves cultures s'enlluernen amb un paradís idealitzat, on cadascú vesteix com vol, viu com li sembla i té al davant un futur que s'imagina millor encara. Vivim en una de les millors societats del món. Som pocs els que ho podem dir. I, malgrat això, ens queixem. I ho fem amb raó, perquè aquesta queixa, aquest inconformisme, ens fa avançar per a ser encara més com ens sembli, però tots, no només uns quants. Reconec que hi a aspectes d'altres cultures que m'interessen o m'atrauen, però reconec també que aquesta inclinació és més intel·lectual que real. Sóc com aquells que s'enlluernen amb l'Edat Mitjana, però que mai de la vida voldrien ser vassalls d'un feudal; a molt estirar, cavallers de la taula rodona, i amb el nas arronsat, no fos cas que haguessin de renunciar a les comoditats que ens ha costat tant d'aconseguir. El nostre Occident, però, és capaç també de mesquineses, a la nostra manera encara ho som. Fa poc més de quinze dies, després que un avió, l'avió, s'estavellés als Alps, vam saber que un noi ho havia fet expressament. De cop, tots ens vam tornar experts en psiquiatria, experts en criminologia – a cops de sèries de televisió – i ens vam tornar molt i molt empàtics amb les víctimes i amb les famílies de les víctimes. S'ho mereixien, s'ho mereixen. Mereixen tota l'escalfor per a superar una pèrdua sobtada i en les circumstàncies en què s'ha produït. Però hi ha també altres persones que mereixen escalfor i suport: dos pares que van perdre també un fill, i veuen com diaris de tot el món han publicat en portada paraules dures sobre ell. No puc imaginar com poden viure el dol de la pèrdua, el dol pels morts víctimes de l'acte del fill, i, a més, fer-ho sols, exclosos. Tal vegada ens toca ser més civilitzats encara, i dedicar algun dels nostres pensaments a aquests pares que són també víctimes.