Passa al contingut principal

Mesquins

Al vespre, veig un reportatge a la televisió sobre les violacions a l'Índia. Només un tros, justament quan entrevisten alguns advocats que expliquen com pot ser que les dones violades perdin els judicis. Diuen que allà la justícia es basa en els testimonis de la gent, i sembla que és senzill aconseguir falsos testimonis a canvi d'alguna cosa; diners, s'entén. Després entrevisten un violador que confessa davant de la càmera que ha violat una dona per a deshonrar-la, perquè no es pugui casar amb ningú. Sense remordiments, perquè afirma no tenir-ne cap ni un, continua amb el seu raonament: les violen o les cremen amb àcid perquè ningú no s'hi vulgui casar. Condemnar aquestes paraules des d'Occident és gairebé obligatori. I condemnar una dona violada, vexada, cremada, a l'exclusió social ha de ser també inconcebible des de la nostra societat estant. La civilització ens fa persones millors, més empàtiques, menys rígides, més comprensives. I, sobretot, menys mesquines. La civilització es diu cultura occidental. Segurament per aquesta raó, moltes persones que s'han vist excloses socialment en les seves cultures s'enlluernen amb un paradís idealitzat, on cadascú vesteix com vol, viu com li sembla i té al davant un futur que s'imagina millor encara. Vivim en una de les millors societats del món. Som pocs els que ho podem dir. I, malgrat això, ens queixem. I ho fem amb raó, perquè aquesta queixa, aquest inconformisme, ens fa avançar per a ser encara més com ens sembli, però tots, no només uns quants. Reconec que hi a aspectes d'altres cultures que m'interessen o m'atrauen, però reconec també que aquesta inclinació és més intel·lectual que real. Sóc com aquells que s'enlluernen amb l'Edat Mitjana, però que mai de la vida voldrien ser vassalls d'un feudal; a molt estirar, cavallers de la taula rodona, i amb el nas arronsat, no fos cas que haguessin de renunciar a les comoditats que ens ha costat tant d'aconseguir. El nostre Occident, però, és capaç també de mesquineses, a la nostra manera encara ho som. Fa poc més de quinze dies, després que un avió, l'avió, s'estavellés als Alps, vam saber que un noi ho havia fet expressament. De cop, tots ens vam tornar experts en psiquiatria, experts en criminologia – a cops de sèries de televisió – i ens vam tornar molt i molt empàtics amb les víctimes i amb les famílies de les víctimes. S'ho mereixien, s'ho mereixen. Mereixen tota l'escalfor per a superar una pèrdua sobtada i en les circumstàncies en què s'ha produït. Però hi ha també altres persones que mereixen escalfor i suport: dos pares que van perdre també un fill, i veuen com diaris de tot el món han publicat en portada paraules dures sobre ell. No puc imaginar com poden viure el dol de la pèrdua, el dol pels morts víctimes de l'acte del fill, i, a més, fer-ho sols, exclosos. Tal vegada ens toca ser més civilitzats encara, i dedicar algun dels nostres pensaments a aquests pares que són també víctimes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua