Passa al contingut principal

Only for ladies

Only for ladies, please. Aquesta és la frase que li va quedar gravada a un amic que va anar de vacances a Dubai. Estava tan absort i sorprès, comentava, amb la descoberta que el metro tenia classe or, assimilable al business, que s'havia colat a la secció especial per a dones i nens. Estava entre vagó i vagó, recolzat, encara en tràmit de recuperació per l'impacte, i una senyora li va espetegar, deia, una tirallonga en anglès. Com que ell li va respondre amb una mirada d'incomprensió, la senyora va anar per feina: only for ladies, please, amb cara de pocs amics. A Londres, el Pink Ladies no és una varietat de poma, almenys no en exclusiva. Es tracta d'un club per a senyores centrat en un servei de taxi que va més enllà del trasllat d'un punt a un altre de la ciutat. Per exemple, recullen un nen de l'interior d'un local i el traslladen fins al lloc de destinació a mans d'un adult, o s'asseguren que el nen entri al col·legi. A algunes ciutats de Mèxic es va intentar implementar el taxi rosa sense èxit. Estava orientat a facilitar a les dones un mitjà de transport segur. No va funcionar. A altres ciutats s'ha intentat l’Only for ladies, o el taxi rosa, i tampoc no ha funcionat. Segurament hi ha condicionants que ajuden alguns segments de negoci. Que ha Dubai estigui mal vist que una dona pugi a un vehicle sense el seu marit ajuda a desenvolupar el transport per a les dones. I que a Londres hi hagi tradició de clubs masculins ajuda a desenvolupar el negoci dels clubs femenins. A altres indrets, aquests trets no es donen, i segurament els serveis convencionals mixtes poden omplir aquelles necessitats de la població sense haver de crear ofertes per a un gènere específic. Només per a noies. Aquest és el col·legi que probablement triarà una mare que conec per a la seva filla. M'explica que, a l'entorn on viu, l'oferta de centres escolars no li acaba de fer el pes, que ha demanat visitar un centre escolar femení perquè li expliquin línia educativa. Espera, diu, entendre les raons de la segregació, i que està disposada a anar-hi sense prejudicis. Crec que em vol convèncer a mi, perquè, em fa l'efecte, ella ja n'està convençuda. Segurament li explicaran que nois i noies tenen un desenvolupament diferenciat, i que l'educació segregada ajudarà a la igualtat d'oportunitats. Jo no crec que hi hagi una gran demanda de segregació escolar per sexes, però el cert és que les escoles que ofereixen aquest servei, per dir-ho d'alguna manera, hi són. Confesso que a mi m'agrada la segregació per sexes quan es tracta d'anar al lavabo, i que only for ladies no em sobta si es troba a sota d'un WC. Ara bé, al món, al meu món, els espais de seguretat o d'intimitat tenen poc a veure amb la segregació per sexes. Més aviat està relacionada amb el silenci i el recolliment, amb la confiança i la tendresa, i això no és de gènere.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua