Pizza de personalitat

És dissabte a la tarda. Posem que som a la cuina amb un paquet de farina, aigua, oli, sal i llevat. Contemplem aquests productes sense presses, perquè són la matèria primera d'una elaboració. Formen el temperament d'una pizza, per exemple, o d'una coca de recapte, posem per cas, que ens ajudarà a sentir-nos millor després d'una jornada de mandra elevada a l'enèsima potència. És important contemplar els ingredients un a un, amb detall i paciència. Que no se'ns escapi res perquè no tornarem a veure l'essència de la pizza o de la coca en aquest estat virginal mai més. Quan estiguem segurs de conèixer l'ànima del sopar, podem mesclar ingredients per a fer una massa que treballarem amb les mans, deixarem reposar i aplanarem amb un corró. Amb aquest procés, hem incorporat un bon manat de caràcter, però encara tenim feina. Sobre la massa fina, incorporem altres ingredients: tomàquets, més oli, botifarra, escalivada, sardines, ou ferrat, formatge, tonyina... Depèn si volem finalment una coca o una pizza. La massa i els ingredients que la cobreixen aniran al forn. Segurament, hi hauran de ser una mitja hora a 180 graus, segons cada casa. La qüestió és aconseguir un bon color. Hem construït una personalitat que és la suma d'aquell temperament primer i del caràcter que ha adquirit amb la mescla, l'amassat, l'acompanyament i el forn. Les persones som com una coca de recapte, amb els nostres particulars ingredients, els que ens arriben i els que generem amb l'experiència. Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys, viuríem en un Imperi, tindríem un esclau. I àmfores al pati plenes d'oli i vi. I una estàtua de marbre dedicada a mi. (Això és dels Manel) No vaig nàixer a Roma, però sí a un lloc que diuen de frontera, encara que mai no hagi vist duanes, ni cues, ni controls ni contraban. Potser hi passava l'estraperlo, però això és un altre llindar. Em preguntava si hi ha un temperament de frontera, o és el caràcter, i com que no sé fer gaire més, m'he posat a llegir. He trobat que la personalitat fronterera és un terme psiquiàtric. Interessant descobrir que els símptomes d'aquest trastorn són canvis marcats d'humor, ira intensa, impulsivitat i excessos, inestabilitat, avorriment crònic i esforços frenètics per a evitar l'abandonament, real o imaginari. No diuen si és qüestió de temperament o de caràcter. De fet, sembla que els experts encara no s'hi han posat d'acord. Jo sé que és una mica de tot, com la coca, i que els fronterers, d'alguna manera, són part d'un altre país, com va escriure Tom Miller: la frontera és un tercer país amb una identitat pròpia, que acata lleis pròpies i genera els propis transgressors. Llàstima que els veïns vagin a la seva, perquè aquella identitat etèria es trasbalsa i navega sense rumb, orfe d'un país on no hagi de mullar-se mai més.