Passa al contingut principal

Pizza de personalitat

És dissabte a la tarda. Posem que som a la cuina amb un paquet de farina, aigua, oli, sal i llevat. Contemplem aquests productes sense presses, perquè són la matèria primera d'una elaboració. Formen el temperament d'una pizza, per exemple, o d'una coca de recapte, posem per cas, que ens ajudarà a sentir-nos millor després d'una jornada de mandra elevada a l'enèsima potència. És important contemplar els ingredients un a un, amb detall i paciència. Que no se'ns escapi res perquè no tornarem a veure l'essència de la pizza o de la coca en aquest estat virginal mai més. Quan estiguem segurs de conèixer l'ànima del sopar, podem mesclar ingredients per a fer una massa que treballarem amb les mans, deixarem reposar i aplanarem amb un corró. Amb aquest procés, hem incorporat un bon manat de caràcter, però encara tenim feina. Sobre la massa fina, incorporem altres ingredients: tomàquets, més oli, botifarra, escalivada, sardines, ou ferrat, formatge, tonyina... Depèn si volem finalment una coca o una pizza. La massa i els ingredients que la cobreixen aniran al forn. Segurament, hi hauran de ser una mitja hora a 180 graus, segons cada casa. La qüestió és aconseguir un bon color. Hem construït una personalitat que és la suma d'aquell temperament primer i del caràcter que ha adquirit amb la mescla, l'amassat, l'acompanyament i el forn. Les persones som com una coca de recapte, amb els nostres particulars ingredients, els que ens arriben i els que generem amb l'experiència. Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys, viuríem en un Imperi, tindríem un esclau. I àmfores al pati plenes d'oli i vi. I una estàtua de marbre dedicada a mi. (Això és dels Manel) No vaig nàixer a Roma, però sí a un lloc que diuen de frontera, encara que mai no hagi vist duanes, ni cues, ni controls ni contraban. Potser hi passava l'estraperlo, però això és un altre llindar. Em preguntava si hi ha un temperament de frontera, o és el caràcter, i com que no sé fer gaire més, m'he posat a llegir. He trobat que la personalitat fronterera és un terme psiquiàtric. Interessant descobrir que els símptomes d'aquest trastorn són canvis marcats d'humor, ira intensa, impulsivitat i excessos, inestabilitat, avorriment crònic i esforços frenètics per a evitar l'abandonament, real o imaginari. No diuen si és qüestió de temperament o de caràcter. De fet, sembla que els experts encara no s'hi han posat d'acord. Jo sé que és una mica de tot, com la coca, i que els fronterers, d'alguna manera, són part d'un altre país, com va escriure Tom Miller: la frontera és un tercer país amb una identitat pròpia, que acata lleis pròpies i genera els propis transgressors. Llàstima que els veïns vagin a la seva, perquè aquella identitat etèria es trasbalsa i navega sense rumb, orfe d'un país on no hagi de mullar-se mai més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua