Passa al contingut principal

Expectadors

Opció 1: El preocupa gaire el gran nombre de joves que estan sense feina? Sí. I el preocupa gaire també l'augment de la delinqüència juvenil? Sí. Troba que falta disciplina a les escoles públiques? Sí. Pensa que els joves acceptarien un cert grau de lideratge i d'autoritat? Sí. Que són capaços d'acceptar el repte? Sí. Estaria a favor de restablir el servei militar? Jo diria que sí, em sembla. Sí o no? Sí. Opció 2. El preocupa el perill d'una guerra? Sí. El preocupa la carrera d'armament? Sí. Troba perillós donar armes als joves i ensenyar-los a matar? Sí. Troba malament obligar a la gent a utilitzar armes si ells no ho volen? Sí. Vostè s'oposaria al restabliment del servei militar? Sí. Si TV3, la teva o la nostra, reposa una altra vegada Si, ministre, aquella sèrie britànica que ens va ensenyar què volen dir ironia i sarcasme, recordarem el diàleg que he reproduït, i també que els resultats de les enquestes es poden cuinar com una cassola de tros o una catxipanda: hi ha tantes receptes com cuiners. Aquesta setmana que entra es publicarà, previsiblement, el decret de convocatòria d’eleccions, o, millor, d’Eleccions. Espectadors amb expectatives que observem un espectacle expectant, alguns passarem l’estiu amb una cinta mètrica per calcular la distància que hi ha entre la s i la x en l'abecedari o en un teclat normalitzat. I mirarem de veure si és la mateixa distància que hi ha entre qui observa i qui espera. Llegirem resultats d’enquestes i projeccions de vot, i assistirem als preparatius del nostre dia D, caixa o faixa per a molts, mancat de matisos per a d’altres. Conviurem amb aquells que fan de la negació una forma de vida, i soparem acompanyats de persones que ens voldran explicar, de bona fe, que vivim enganyats si no estafats. Jo tinc eines preparades per a superar els vespres de tertúlia. El grup Txarango, que canta música de carrer, de festa, d’esperança i fantasia Quan tot s'enlaira toco els somnis de puntetes, junts podem arribar més lluny, més lluny. Un llarg viatge, il·lusions dins les maletes, junts podem arribar més lluny, més lluny. I en Toni Giménez, que escriu i canta a la infantesa, la que ho pot tot perquè és innocent. Tots junts cantarem molt, cantarem cançons del món, les cançons trenquen fronteres, tot cantant s'uneix la gent. Triaré un vestit nou i sabates a conjunt, aniré a la perruqueria, assajaré un somriure diferent i esperaré amb expectació, asseguda al balcó, que passi un ruc, que passi un gos, que passi un ànec, que passi un gall, i finalment un marrameu m’encisi i em porti a l’hort. Imaginaré que hi ha fades i princeses, que n’hi ha de guapes i de lletges, i que el món és més divertit si parles amb rodolins. I així passaré les hores d’espera, que no seran més curtes ni més llargues, però sí més entretingudes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua